la revolució mai és providencial

Can Vies és una demostració de l'estupidesa política. No és un problema d'immigrants, tampoc és una aglomeració de gent sense sostre. És la reunió dels que creuen que oposant-se a tot seran més feliços. No renunciant a ser feliços apoderant-se d'espais ocupats sense altre títol que el de la protesta social i voler implantar la societat autogestionària. L'autogestió no és comparable a progrés social, dioncs l'autogestió és una via de gestió econòmica, social i política que fins i tot reclamava com a millor mostra de socialisme el pretendent carlí Carlos Hugo de Borbón Parma que reclamava també drets dinàstics sobre la Corona espanyola. Era el cap carlí de Montejurra que sostenia la pretensió carlina, però no va seguir sostenint la pretensió socialista que finalment va representar Felipe Gonzalez deixant de banda l'autogestió. El socialisme governant es va assentar al poder i la corrupció sense fer olor a ovella, doncs no va tenir la preocupaciò de conèixer els feligresos del socialisme, com diria el vell mossèn de parròquia, ni va fomentar la comunicació lliure, i menys la coparticipació dels treballadors en el control de les empreses. El partit socialista es va acabar estructurant com una piràmide sense donar nous horitzons a la vida política. Ara el jovent de Can Vies ho arregla tot fent seu un edifici emblemàtic, posant flors damunt la retroexcavadora cremada, anant a la Plaça de Sant Jaume a demanar la dimissió de l'Alcalde Trias. Per+ò no demanen la dimissió dels regidors que ja portemn més de 15 anys a l'Ajuntament, siguin del partit que siguin. La deixadesa de no fer res durant 17 anys els desqualifica a tots. El parany de jugar a l'aldarull urbà en plenes trobades i discursos de la burgesia empresarial i política a Sitges és la resposta del jovent a la política de l'austeritat que fa pagar les pèrdues de les caixes i bancs al ciutadà pagador d'impostos, anuncia rebaixes fiscals a les grans empreses, empenyat a més el Sr. Rajoy en seguir dient que la llei impedeix la consulta del dret a decidir, mentre els empresaris i ciutadans li diuen que canvii la Constitució ni dins del seu marc no és possible la consulta. Són afirmacions i manifestacions fetes per què surtin per televisió i a les portades dels diaris. No vuen que el ciutadà normal no els fa cas ni creu en els diaris. Amb la violència com a vehícle de afirmació de la creença revolucionària, fent trencadissa de mobiliari urbà que paguem tots els ciutadan, reventant petits comerços que sobreviuen amb prou feines, negant-se al diàleg i exigint, fent imposicions s'ha volgut crear i consolidar el dret d'expropiació il·legal col·lectiva sense expedient i sense indemnització. Fer expedients i pagar indemnitzacions no és revolucionari per el jovent que per aquesta via ha trobat la manera de manifestar el seu descontentament. L'Ajuntament de Barcelona segueix immobilitzat, sense donar ni oferir solucions. L'Ajuntament prefereix esmerçar els recursos públics en obres a la diagonal, la Plaça de les Glòries, el Passeig de Gràcia, sense l'acord dels veïns i veïnes, els mateoxos que fa más d'un anys van voyat contra les obres i van produircom efecte la dimissió d'un regidor socialista i la paralització de les obres. Ara l'Ajuntament tira endavant per què mana la dreta, la que menys escolta ni coneix els seus feligresos, la que no fa olor d'ovella, sinó de bons restaurants i cares colònies, bons pisos, vestits de marca i grans viatges internacionals de promocions amb l'Alcalde davant dels que no es coneixen pactes ni resultats. Els revolucionaris s'haurien de manifestar contra l'estupidesa política i la despesa anti social en lloc de vestir-se d'antisistema. En una societat complexe, diversa i plural l'assemblearisme permanent no és la solució. La violència, tampoc.