Pedro Sánchez, quan la política lluita contra la història

No ha volgut trencar la disciplina de partit i per aquesta qüestió ètica individual va preferir deixar de ser diputat. L'han tractat com un arbre caigut, quan ell denunciava la corrupció, la inconsistència i falsetat de les reformes conservadores, l'augment de la desigualtat amb un cost encara per saber. Sánchez s'ha adonat que cal refer la democràcia, doncs el reformisme e el que vivia ara veu que és un engany i el que Espanya necessita és una autèntica revolució social per la via de la cultura democràtica amb l'aprofondiment de la democràcia. SAnchez ha caigut en l'error de discr9minar de la política les forces sobiranistes que li podien donar l'impuls per capgirar la política espanyola cap un futur de llibertats. Els i les que el van eliminar com a capdavanter del PSOE han permès comprendre a la seva militància i a la ciutadania el que és deixar-se influenciar per interessos aliens i ambicions personals. Les conspiracions no ens les han deixat veure. Però les ensumem pel resultat. Sánchez ara reacciona i s'adona que havia de parlar amb els catalans, amb els republicans, els que creuen en els valors democràtics que li haurien donat suport si acceptava que Catalunya poguès convocar un referèndum d'autodeterminació amb totes les garanties democràtiques i igualtat de condicions per a totes les posicions, favorables i contràries a la independència de CAtalunya i la seva transformació en Estat dins de la Unió Europea. S´ñanchez esperem hagi vist que les reformes fetes, de la Constitució fins i tot per assumir limitacions al sostre de despesa, han sigut concessions a les que han sotmés els drets dels treballadors a un salari i una vida digna. Els conspiradors, parlant de desbloqueig polític creien en el triomf i només han obert el camí per un futur canvi de democràcia, de sistema, de règim, de política pública en definitiva. Noves perspectives de conduir l'esquerra moderadda a una nova victòria electoral s'obrensi Pedro Sànchez, amb el recolzament de la militància ferida per els cops absolutistes que anorren la llibertat i cedeixen el poder a la dreta, recupera la Secretaria General del PSOE amb una política de comprensió, respecte i tolerància als drets internacionalment reconeguts a les minories socials i a les nacions perifèriques. Pedro Sánchez ja s'ha manifestat que va contra la història que ha volgut minimitzarel socialisme democràtic i l'imperi de les llibertats.

Empecinado, tossuderia i cabut

Ara que ja sabem que la democràcia, com deia Salvador Giner, és part essencial de la nostra civilització. Els pobles moderns es defineixen com a democràtics. Hom pensa que qui no ho és no acaba d'ésser modern. Quan es parla de qui mana en una democràcia s'ha de preguntar qui i a qui beneficia i serveix el seu poder. Una part important dels ciutadans espanyols va preferir el partit conservador que a les darreres eleccions es va convertir en un partit minoritari, però el que més vots havia tret entre els altres partitr també minoritaris, uns més que els altres. S'havia acabat el bipartidisme aquell 20 de desembre de 2015. Però fins avui no hem pogut veure com es presentava publicament el pacte subterràni d'investidura d'un president ja exercent en funcions disposat a impedir que Catalunya tingui un Estat propi, tot i que als estats Units, s'ha fet públic un informe del Congrés americà sobre la indeoendència de Catalunya que els mitjans de comunicació espanyols silencien. Els Diputats dels eatats Units entenen que Catalunya té dret a l'autodeterminació, sense que la Constitució espanyola tingui cap valor davant la decisió dels catalans que a més tenen dret a seguir com a membres de la Unió Europea. L'informe es pot llegir http://docs.house.gov/FA/FA14/20160315/104672/HHRG-114-FA14-Wstate WilliamsP-20160315.pdf. I amb aquest ambient extern ocult s'ha produït aquesta tarda la investidura del nou president del Govern amb el vot en contra dels diputats del PSC i alguns independents del PSOE. Els representants dels militants socialistes de Euskalerria, Balears i el mateix Madrid consideraven el NO per ser fidels als votants. Aquests dirigents no duiputats demanaven que els militants pogyuessin votar, mentre Iceta qualificava la renúncia al seu escó aquest matí de Pedro Sánchez com un acte d'honor, dignitat i coherència. El PSC ha sigut conseqüent i ha actuat amb dignitat davant la baixada de cap d'un PSOE que necessitava temps i no podia anar a unes noves eleccions a perdre encara més vots, si no és que ja els ha perdut tots després de permetre la investidura de Rajoy. La confiança que mereixien els socialistes espanyols ha quedat al marge de la seva pròpia realitat. Molts eren al carrer protestant i fent cridòria. El candidat s'ha presentat dient que Espanya necessita un govern que estigui en condicions de governar, no dre ser governat. Li ha soretit de nou el toic de l'absolutisme doncs no reconeix que està en minoria i demà passat hauria de disoldre les corts i anar a noves eleccions si no s'en surt amb la seva. Ara designarà i nomenarà ministres d'un nou govern, dels que només sabrem els noms el dijous, però no les pressions i negociacions i ganivetades pel càrrec que és el que ara s'estila. El candidat a president ha dit i repetit que té uns límits que no varien o sigui la unitat d'Espanya, la igualtat entre els espanyols i els compromisos amb la Unió Europea. Perpo no ha aclarit com efinirà la igualtat i de quina manera, doincs hi han terruitoris com Andalusia que reculen més aturats i fracassos escoloars de tota Europa, o Canaries, Extremadura i Castella la Manxa amb una xifra d'aturats ben considerable com per entendre que no es pot equiparar el 33% d'aturats i gent sense pensions contributives amb una Catalunya que té un atur inferior al 15%. I ha plantejat que hem de fer quer les coses vagin lo millor possible. També que governarà pels que l'han votat i pels que no l'han votat a més de voler una oposició responsable que suposem volia dir subordinada a no canviar res de que ja té fet el PP. I això és tenir un govern capaç de governar. Crear doncs la majoria absoluta en base a l'abstenció dels demés. S'ha mostrat cpomntgrari a la sortida a negociar el referèndum, a discutir sobre la sobirania, i ha dit que "no vull, no puc ni dec". Tot i així ha dit que arriba amb un projecte de govern i no farà qualsevol polìtica ni tirarà enlaire el ja fet, ni liquidarà les reformes fetes que considera bones, afegint que el seu projecte polític fou el més votat pels espanyols. Pablo Iglesias li ha dit que anuncia una legislatura epíleg després d'articular una destroça per destroçar per dins el PSOE. Iglesias li ha dit que hi ha una nova Espanya a la que li ha tocat `patir l'atur, els desninaments, la manca de sanitat, a la que no es respecta el fet plurinacional. Una Espanya, deia Iglesias, que no tolera la corrupciò que entén no és inevitable. El diputat d'ERC Sr. Rufian amb el seu peculiar estil telegràfic, ha recriminat al PSOE, amb força duresa el pas donat vers l'abstenció dient que no tenien vergonya d dir-se socialistes doblegant-se als designis d'una cacic que governa andalusia i acabemn per donar el poder a la dreta. És evident que les coses han canviat i com deia Ridao l'any 2011, parlant de l'impossible enccaix entre Catalunya i Espanya, Catalunya no tornarà a ser com la d'abans de la guerra civil. Ara ens pertoca seguir l'informe del Congrés dels estats Units. Si els americans tenen raó, Espanya ja no té res a fer i menys amb la declaració feta avui pel nou president del govern que no està disposat a permetre la sortida de Catalunya d'Espanya per què pensa que amb algunes reformes ja estarem prou contents i res no haurà passat ni passarà. El president no vol veure que no hi ha llei democràtica si no hi ha democràcia i la ciutadania no pot decidir i votar el que vol. Novament la polìtica espanyola queda fora de joc.

Empecinado, tossuderia i cabut

Ara que ja sabem que la democràcia, com deia Salvador Giner, és part essencial de la nostra civilització. Els pobles moderns es defineixen com a democràtics. Hom pensa que qui no ho és no acaba d'ésser modern. Quan es parla de qui mana en una democràcia s'ha de preguntar qui i a qui beneficia i serveix el seu poder. Una part important dels ciutadans espanyols va preferir el partit conservador que a les darreres eleccions es va convertir en un partit minoritari, però el que més vots havia tret entre els altres partitr també minoritaris, uns més que els altres. S'havia acabat el bipartidisme aquell 20 de desembre de 2015. Però fins avui no hem pogut veure com es presentava publicament el pacte subterràni d'investidura d'un president ja exercent en funcions disposat a impedir que Catalunya tingui un Estat propi, tot i que als estats Units, s'ha fet públic un informe del Congrés americà sobre la indeoendència de Catalunya que els mitjans de comunicació espanyols silencien. Els Diputats dels eatats Units entenen que Catalunya té dret a l'autodeterminació, sense que la Constitució espanyola tingui cap valor davant la decisió dels catalans que a més tenen dret a seguir com a membres de la Unió Europea. L'informe es pot llegir http://docs.house.gov/FA/FA14/20160315/104672/HHRG-114-FA14-Wstate WilliamsP-20160315.pdf. I amb aquest ambient extern ocult s'ha produït aquesta tarda la investidura del nou president del Govern amb el vot en contra dels diputats del PSC i alguns independents del PSOE. Els representants dels militants socialistes de Euskalerria, Balears i el mateix Madrid consideraven el NO per ser fidels als votants. Aquests dirigents no duiputats demanaven que els militants pogyuessin votar, mentre Iceta qualificava la renúncia al seu escó aquest matí de Pedro Sánchez com un acte d'honor, dignitat i coherència. El PSC ha sigut conseqüent i ha actuat amb dignitat davant la baixada de cap d'un PSOE que necessitava temps i no podia anar a unes noves eleccions a perdre encara més vots, si no és que ja els ha perdut tots després de permetre la investidura de Rajoy. La confiança que mereixien els socialistes espanyols ha quedat al marge de la seva pròpia realitat. Molts eren al carrer protestant i fent cridòria. El candidat s'ha presentat dient que Espanya necessita un govern que estigui en condicions de governar, no dre ser governat. Li ha soretit de nou el toic de l'absolutisme doncs no reconeix que està en minoria i demà passat hauria de disoldre les corts i anar a noves eleccions si no s'en surt amb la seva. Ara designarà i nomenarà ministres d'un nou govern, dels que només sabrem els noms el dijous, però no les pressions i negociacions i ganivetades pel càrrec que és el que ara s'estila. El candidat a president ha dit i repetit que té uns límits que no varien o sigui la unitat d'Espanya, la igualtat entre els espanyols i els compromisos amb la Unió Europea. Perpo no ha aclarit com efinirà la igualtat i de quina manera, doincs hi han terruitoris com Andalusia que reculen més aturats i fracassos escoloars de tota Europa, o Canaries, Extremadura i Castella la Manxa amb una xifra d'aturats ben considerable com per entendre que no es pot equiparar el 33% d'aturats i gent sense pensions contributives amb una Catalunya que té un atur inferior al 15%. I ha plantejat que hem de fer quer les coses vagin lo millor possible. També que governarà pels que l'han votat i pels que no l'han votat a més de voler una oposició responsable que suposem volia dir subordinada a no canviar res de que ja té fet el PP. I això és tenir un govern capaç de governar. Crear doncs la majoria absoluta en base a l'abstenció dels demés. S'ha mostrat cpomntgrari a la sortida a negociar el referèndum, a discutir sobre la sobirania, i ha dit que "no vull, no puc ni dec". Tot i així ha dit que arriba amb un projecte de govern i no farà qualsevol polìtica ni tirarà enlaire el ja fet, ni liquidarà les reformes fetes que considera bones, afegint que el seu projecte polític fou el més votat pels espanyols. Pablo Iglesias li ha dit que anuncia una legislatura epíleg després d'articular una destroça per destroçar per dins el PSOE. Iglesias li ha dit que hi ha una nova Espanya a la que li ha tocat `patir l'atur, els desninaments, la manca de sanitat, a la que no es respecta el fet plurinacional. Una Espanya, deia Iglesias, que no tolera la corrupciò que entén no és inevitable. El diputat d'ERC Sr. Rufian amb el seu peculiar estil telegràfic, ha recriminat al PSOE, amb força duresa el pas donat vers l'abstenció dient que no tenien vergonya d dir-se socialistes doblegant-se als designis d'una cacic que governa andalusia i acabemn per donar el poder a la dreta. És evident que les coses han canviat i com deia Ridao l'any 2011, parlant de l'impossible enccaix entre Catalunya i Espanya, Catalunya no tornarà a ser com la d'abans de la guerra civil. Ara ens pertoca seguir l'informe del Congrés dels estats Units. Si els americans tenen raó, Espanya ja no té res a fer i menys amb la declaració feta avui pel nou president del govern que no està disposat a permetre la sortida de Catalunya d'Espanya per què pensa que amb algunes reformes ja estarem prou contents i res no haurà passat ni passarà. El president no vol veure que no hi ha llei democràtica si no hi ha democràcia i la ciutadania no pot decidir i votar el que vol. Novament la polìtica espanyola queda fora de joc.

cinisme triomfal, crònica de la tardor polìtica

El candidat Rajoy a la Presidència del Govern s'ha presentat davant els parlamentaris manifestant-se amb un triomfalisme conservador. No vol canviar res de l'essencial que ja porten fet. Diu que parlaran, però em sona que seran diàlegs de sords. No escoltarà el que no convé als interessos dels seus. Segueix defensant que la LLei i la Constitució espanyola defineixen un Estat de Dret, la qual cosa avui és insuficient doncs s'ha de comptar amb el dret supranacional de la Unió Europea i del demés Dret Internacional. Rajoy ofereix diàleg 9i defensa la unitat forçada d'Espanya com a marc innegociable per les nacions sense Estat i es pronuncia clarament contra la independència de Catalunya. No s'amaga de dir i exhibeix poder dient que la llei l'ha de complir tothom i els polìtics no són immunes a la llei i per tant són susceptibles de rebre sancions si la incompleixen. Segueix afirmant que Espanya és el país que més llocs de treball ha creat amb el seu creixement econòmic.Però resulta que el que diu nol és veritat, doncs no reconeix que altres països estan per damunt d'Espanya, tals com Estonia, Lituania, Irlanda, Xipre, Malta, Luxemburg, Portugal, Suècia i Italia. PAblo Iglesias li ha dit que seguim en el passat. Rajoy diu estar obert al diàleg tot i que fa perseguir els polìtics catalansrò diàleg nom´`es per consolidar feformes amplies i durables sense tocar l'essencial.Per Rajoy qui reb més vots té dret a governar, és a dir a disposar del poder com a partit preferent. Catalunya no pot decidir pel seu compte, doincs el que es de tots els espanyols ho hem de decidir tots els espoanyols, poer què afecta a tots. Cal preguntar-se si som diferents o no és que les les diferències i ideologies són qüestió del passat. Rajoy es defensa parlant de la igualtat de tots els espanyols cosa que sap no és certa. Però deixa a l'aire la pregunta de qui aporta idees pel futur d'Espanya. Rivera parla de la nova polìtica i de donar solucions als espanyols, frase que recorda la del PP quan deia que tenien solucions. Els de Ciudadanos diuen ara que treballaran junts amb el PP perquè molts catalans volen seguir sent espanyols, servint-se qa més d'una frase de Suárez, Rivera ha dit que es tracta de canviar les tuberies sense tallar l'esperança i l'l·lusió de 47 milions d'espanyols. Frase molt cuidada i ben preparada com a pinyol. Rajoy ha contestat a Tardà que Espanya són 500 anys de prosperitat i que faran el mateix pels catalans atenent les seves necessitats tot i que hem descobert que s'ens queden part dels diners que ens haurien de tornar de la recaptació fiscal. Però Rajoy, hàbil en la paraula avui, no concreta res. Tot es queda en genèrics i divagacions. La única oferta és seguir on som, sense canvis. Tardà però defensa que l'orgull de tots els catalans, siguin federalistes, autonomistes, unionistes o independentistes es pregunten què s'ha de fer. I Tardà es refereix a l'espiral de la repressió quan Rajoy diu que ens instal·lem en l'enfrontament. Diu que volem destruir i no vol divisions, tornant a repetir que vol una Espanya unida i plural. El tripartit espanyol seMbla estar d'acord en tots aquests plantejamentds, encara que el PSOE parli ara de defensa dels drets dels treballadors. Podemos els ha avançat en el camí de l'esquerra. El neoconservadurisme esperat amb la tornada de la tardor políitca ha quedat instal·lat al poder. Han deixat les reformes que s'han de fer de la llei electoral, forma d'elegir President, sreparació de poders, respecte total a la independència de la Justícia, derogar la normativa laboral i la llei de l'educació per un altra dia, que pot ser dins de quatre anys. L'atur seguirà encobert amb l'emigració de joves fora d'Espanya i jubilacions anticipades. El que no pot decidir el candiat és qui infringeix la llei si encara sembla no saver quina és l'applicable a un referèndum d'autodeterminació, quan la Constitucvio no és una llei prohibitiva ni coercitiva oposable al dret internacional d'aplicació a Espanya..

afrontar la independència, els estudiants i Podemos

El Rei ha sigut clar dient que s'haurà d'afrontar el tema català un cop hagi sigut investit president del govern el Sr. Rajoy. Afrontar en castellà vol dir fer front. Però a més dels catalans tenen ara els estudiants al carrer i també hi seran els indignats amb la gent de Podemos. Ferr front sense di'àleg, sense parlar, amb coerció no és la solució. Si el rei d'Espanya anava per aquesta ruta s'equivoca. No es pot fer front als sentiments i la voluntat d'un poble convertida en roca de suport a les decisions del seu Parlament i del seu Govern democràtic. Em sebla lamentable que s'hagi de començar a pensar en alternatives a una possible intervenció o suspensió de la Generalitat. Els enfrontaments coercitius són contraris a la cultura de pau i el respecte a les llibertats democràtiques. Catalunya té clar que vol un referèndum d'una vegada per sortir de dubtes. La contradicció Catalunya/Espanya és inevitable, però no s'ha de veure com una guerra entre enemics que s'odien.Els catalans no tenen odi contra els espoanyols qui diu això sap que menteix. Catalunya vol competir en els mercats com ja està fent.No volem pobles infortunats. Som fideks a un país, la qual cosa no ens impedeix conviure en espais polítics més grans. El nacionalisme democràtic català no és incompatible amb una integració en una àrea de lliure comerç, reconeixent, com diria Churchill, els interessos essencials de tots. El poder està per servir els demés, no per actes de dominació d'uns per damunt dels altres. Cal crear ara, amb el diàleg i el reconeixement dels drets naturals i imprescriptibles de Catalunya a decidir el seu futur polític, fonaments sòlids per la construcció indestructible de la societat de la pau, els drets humans i la llibertat. Estudiants i Podemos, a més de manifestar-se i reivindicar el que millor defensi els seus plantejaments, també han de pensar que les llibertats dels pobles esdemostren i cultiven amb actes democràtics i el respecte a l'opinió política vinculant que resulti d'una votació. Votar no es pot considerar mai delicte. Voler votar, tampoc. El cas dels catalans no és més que el de superar els entrebancs per què la democràcia es faci en llibertat i es respectin a Catalunya els drets històrics d'autogovern sense dependències imposades que li han sigut negats fins ara. Si agrontar el cas dels catalans vol dir deixar fer el referèndum a Catalunya per la via democràtica i amb observadors internacionals, anirem tots molt millor.

Nacions Unides per la pau i la dignitat humana.

El 24 d'octubre de 1945 entrava en vigor la Carta Fundacional de les Nacions Unides per un futur de pau i diàleg per la resolució dels conflictes entre nacions. També un 24 d'octubre de 1971 Pau Casals s'adreçava al plenari de les Nacions Unides dient el que era i significava Catalunya en la història com avançada de les mateixes Nacions Unides i haver estat el primer poble amb Parlament amb representació dels delegats de les ciutats per fixar constitucions i drets, fixar impostos i exigir lleialtat als Reis. Pau Casals va donar mostra de fidelitat a una raó de dignitat davant les atrocitats del règim franquista que no va poder impedir la seva intervenció. L'home del violoncel que va trencar el seu silenci a les Nacions Unides per explicar que Catalunya és un poble amb drets nacionals arrebassats per la violència. Els temps és cert que han canviat i que les migracions sud/nort han donat lloc al neixement de noves societats multiculturals amb la creació de conglomerats urbans.És veritat que es produeixen insastoisfaccions i noves exigències populars derivades de la industrialització, la robòtica i la innovació tecnològica. Professionals, petits i mitjans empresaris a méws dels treballadors avui es manifesten contra l'abús de les minories oligàrquiques que decideixen el futur de les economies dels pobles. També aquest poble s'ha preocupat de moure voluntats per la protecció de l'entorn, el respecte a l'ecologia. Ara des de que existeix el Tribunal Penal Internacional de Justícia. Han aparegut nous moviments socials en una democràcia formal a la que varem arribar després de la mort del dictador el 1975, però que no aspiren al poder. L'activisme social i democràtic busquen l'eficàcia de les administracions i el respecte dels drets humans en una estructura social complexe. Però el risc segueix sent la corrupció i la mala gestió de l'economia que permetel capitalisme monopolista malgrat els tribunals de defensa de la competència. El mal ésla manca de democratització de l'Estat i de la societat. No s'han posat les institucions al servei de la reaslització dels drets humans i la dignitat dels pobles. La nova situació econòmica exigeix un sector públic i d'empreses renovades obertes a la participació dels treballadors sindicats o no i als consumidors. Crear un Estat autènticament democràtic és un pas necessari per que la feina torni al nivell que els treballadors desitgen amb un ambient de corresponsabilitat social, liquidant privilegis de capital i de classe, acceptant la crítica, el tractament de les relacions amb equitat, respecte i tolerància´Els humans no som al món, com diria Ramon Tamames per produir creant plusvalùes per uns quans, consumir i reproduir-nos, sinó també per viure com iguals, en pau i amb justícia que és el que defineix la civilització, avui amb el respecte a la dignitat de la persona humana.

més retallades, més pobres i encara més pobres

El PSOE s'ha convertir avui en el Partit Social Nacionalista Espanyol obrint la porta a la intolerància i la repressió anticatalana, perdent la "O" de partit Obrer creat per defensar els drets dels treballadors en la política i aturar l'abús, la opressió i l'explotació de les persones en forma ofensiva al que prescriu la dignitat humana. Els fins ara sociaistes ofegats pel neoconservadurisme no s'han volgut enfrontar a unes eleccions democràtiques i sense manipulacions. ELPSOE ha abandonat el seu espirit de lluita per la construcció d'una esqsuerra fiable amb capacitat de millorar la vida de lespersones i transformar la societat. El PSOE ha preferit abraçar la causa de la unitat d'Espanya com prioritària, sense escoltar ni dialogar amb els nacionalistes demoòcrates catalans. Fent front comú per Espanya i contra les Institucions de Catalunya, han pactat per sota mà, desprès de fer saltar el seu secretari general electe, han escapçat la direcció i la representació del partit per assumir la vergonyant submissió al neoconservadurisme. Però ja se'ns anuncien més retallades en els serveis i l'assistència públiques perquè la Uniò Europea exigeix a l'Estat espanyol una nova retallada entre cinc mil i sis mil milions d'euros, a més de seguir l'Estat la actual política de l'abaratiment del cost laboral humà a les empreses. Els actuals portaveus i dirigents del PSOE no han dit res dels 4.500 milions d'euros que l'Estat s'ha quedat en lloc de lliurar-los a Catalunya. Segueixen ara tots els del nou tripartit PP, C's i PSOE convertit en PNS Decididament ens volen fer més pobres perquè siguem fidels servidors dels milions de turistes qui vindran a aprofitar els nostres paisatges, gastronomia i platges. També obren la porta a l'especulació financera que ja comença a veure els profits del moment. Poca importància té que el 49% dels pensionistes no arribi a final de mes amb pagues inferiors al salari mínim. Poca importpancia té que l'atur segueixien quotes superiors al 30% a molts llocs d'Espanya. Tampoc té importància que amb el sacrifici del vot socialista en favor de la investidura els casos dels ERO andalusos comencin a ser arxivats per tractar-se tant sols d'irregularitats administratives. Haurà arribat una nova amnistia sense enterar-nos ni publicar-se al BOE? Hi han molts dubtes i moltes preguntes que l'escenari ens proposa. La resposta, mentre acaben de buidar sense cap dificultat la caixa del fons de pensions, la veurem dins d'uns dies al Congreso de los Diputados, quan aquests votin i el que expliquen després. Aquests dies veurem molts carnets del PSOE estripats a les papereres. I això ho fan eixant passar desapercebut que ahir 22 feia 43 anys que va morir Pau Casals a l'exili a Puerto Rico, i avui 23 ha fet 39 anys que en Tarradelles arribava el 1977 de tornada a la Generalitat dient desde el seu balcó, amb veu forta i segura "Ja sóc aqui! Pau Casals i Tarradellas no interessen ara a l'Estat, i menys al tripartit nacional. La seva significació s'ha d'esborrari deixarmorir a l'oblit. Però els catalans no pensem el mateix. A Catalunya parlem de drets socials i Referèndum, no consulta abstracte no vinculant. Volem que es concreti a més del dia. com i qui. Els ha de quedar clar als atònits neopolítics de l'oposició nacional espanyola que a Catalunya no interessen ni volem més partits per entronitzar dirigents sota sospita de desgast i de pactes amagats.

manca practicar la cultura de la dimissió política

Baltasar Garzón ha publicat a Editorial Planeta una memòria autobiogràfica molt ben documentada de la seva cacera orquertada com ell defineix. És un jutge que ha mantingut la seva independència tot i haver passat pel PSOE pactant que anava a la llista, no per tenir un lloc al govern, sinó per regenerar. I el resultat és que va dimitir el 1994, fent l'espantada com el diu en moment de plenes investigacions endegades pel cas GAL i les implicacions del Ministeri de l'Interior. Plantar cara en política quan s'està en desacord amb els qui manen no sempre dona bon resultat. Qui vol ser fidel als seus porincipis, a la independència i imparcialitat en la seva feina, ha d'apartar-se de la corrupció i els vicis del poder. La coherència de la persona amb els princpis ètics contra la falsetat política no és ben acceptada en els partits verticalistes i amb disciplina del secret, com ell mateix denúncia en aquest llibre titolat "En el punto de mira". La doctrina de l'impuls democràtic promesa aplicar va quedar aturada en favor de la improvització, com ara, sense anar gaire lluny a l'hora d'establir comparacions. No es va combatre la corrupció ni es va practicarla transparència. Els mitjans de corrupció encara seguien abocats a parlar de la violència de ETA, la violència de gènere i algun escàndol que, com el de Filesa, començava a despertar-se. Moltes ONG's es retroalimentaven amb informes intrascendents per mantenir llocs de treball i ingressos no fonamentats. Garzçon va impulsar la neteja de les ONG's sense activitat real, la llei de bloqueig del diner procedent del tràfic de drogues, canviant la política de lluita contra la droga,sense oblidar la prevenció i la rehabilitació. Garzón va ser membre de Justícia democràtica i va veure l'ascens de persones poc adequades pel càrrec per les que es promocionaven. GArzón va retreure a Felipe Gonzalez la manca de dimissions pels escàndols que Estavem vivint a Espanya. Reclamava la instauració de la cultura de la dimissió en la política, referint-se als casos Roldan i Rubio. Obstruir les investigacions, no aclarir la veritat del diner i caixes negres i "fons de reptils" que circulava, és el primer pas per la desconfiança política, com ara també està passant amb el PP, tot i que mantenen vuit milions de vots. Els partis només coneixen la cirurgia per eliminar contestaris i no disciplinats, però de forma discreta i sense fer soroll. Cal recuperar les idees de l'impuls democràtic i la regeneració, que volen dir canvis, treballar per defensar i millorar els drets socials en lloc de permetre la imunitat de l'abús deles minories empresarials que pretenen aprofitar i dominar els interessos de l'Estat. Durant anys s'ha tapat i no voler veure la corrupció, fins que les noves policies i la nova justícia al servei de la llei i la justícia han desenvolupat la més important tasca de descobriment i persecució. Espanya no és Chile 1973 ni Argentina 1976, països en els que es perseguien les llibertats i la vida dels demòcrates. Ara ens quedem amb la manipulació de les veritats, l'oblit forçat dels abusos i la manca de la cultura de la dimissió política fins que la justícia imparcial i independent posa en evidència i al descobert les violacions de l'Estat de Dret desde el poder. Baltasar Garzón ens acaba de presentar una memòria històrica de la progressiva incorporació del neoconservadurisme en el Partit Socialista Espanyol. Perseguir Pinochet fou la seva gran defensa de la Justícia Universal que ara es nega per les víctimes de les barbaritats i judicis sumaríssims militars del franquisme que es va aixecar el 1936 amb hostilitat contra la forma de govern republicana savemt els governants actuals que aquesta justícia desde Nuremberg és imprescriptible i erga omnes. Només cal llegir el Codi Penal de 1932 per qualificar l'aixecament militar del General Franco seduïnt una part de l'exèrcit i la Guàrdia Civil que cesprés es va aplicar als que defensaven la legalitat, l'ordre republicà, la democràcia i les llibertats.

toros, querelles, odi i boicot de nou

Poca fortuna jurídica ha tingut l'acte de desagravi i reparació moral del Parlament declarant la nul·litat dels procediments sumaríssims i assassinats del franquisme. Ja han dit que no tenim competències per fer aquesta declaració de nul·litat i per tant tornarem a veure com el Govern Central porta la resolució al Tribunal Constitucional. Serem davant d'una nova provocació? Farà el Govern Cenrtral de nou un acte de desacatament a la democràcia donant perbones les condemnes a mort dels tribunals militars de la dictadura? Permetran que LLuís Companys segueixi abandonat a la seva tomba? Aquest Tribunal, però acaba de dictar Sentència a favor de la restauració de les corrides de toros a Catalunya entenent que la llei catalana del¡'any 2010 que va acordar prohibir les dites corrides de toros envaeix la compoetència de l'Estat en matèria de cultura. Les corrides i la mort dels toros o la del torer a la plaça són considerats pel Tribunal actes de Cultura i Catalunya, amb la seva llei ara anul·lada, ha fet un menyspreu al patrimoni cultural espanyol, a la arrelada tradició cultural de les corrides, segons llegim als diaris del matí. Han anul·lat una llei feta a iniciativa popular. La veu del poble no compte per res. Cap consideració es destaca sobre la cultura de la violència, la intolerància i de la mort que hi ha darrera de la festa taurina. Un dia abans la Fiscalia presentava la querella per prevaricació i desobediència al TC contra Carme Forcadell per haver permés el debat parlamentari i resolució sobre el referèndum que es vol celebrar el setembre de 2017. Ara ens adverteixen que Junqueras acabarà també al Jutjat si segueix endavant amb les seves propostes pressupostàries i la Hisenda Catalana. L'amenaça de passsar pel Jutjat es un nou argument de represàlia i voler atemorir que no serveix a qui creu que defensa drets inviolables, inalienables i imprescriptibles. Alguns comerciants de regions espanyoles que discriminen els productes catalans i els rebutgen es proposen fer boicot a Catalunya amb la passivitat del Govern Central que hauria de fer cessar les discriminacions entre ciutadans iguals com ells diuen som tots plegats. Rl que no expoliquen és el perquè el Sr. Montoro es va guardar a la caixa de l'Estat més de 4.000 milions d'euros que havia de tornar a Catalunya, i ara ens pagaran uns 1.500. Les relacions Catalunya Espanya no van bé. La judicialització de la política molesta també als Magistrats que entenen que la Justícia no ha d'intervenir en les disputes polítiques entre partits ni entre Estat i pobles, però si en la persecució i càstig de la corrupció, el frau i l'evasió fiscal. No són els demòcrates els que s'ha de perseguir en una Espanya que es diu democràtica i forma part de la Unió Europea. Tampoc és de llei perseguir els polítics catalans i càrrecs institucionals que, com Escòcia, volen el lloc propi a Europa i lliure desenvolupament del seu poble ben diferenciat d'aquell del que se'n desprenen, participant i solidaritzant-se amb les problemàtiques dels que es queden havent fracassast amb totes les temptatives de bloqueig d'aquesta iniciativa política secundada per el poble per recuperar les llibertats perdudes. El cas dels catalans no és un cas perdut, sinó una reclamació viva que no coneix fronteres.

investidura contra Catalunya

Susasna Diaz ho ha dit clarament quan s'ha manifestat per l'abstenció favorable a la investidura de Mariano Rajoy com President del Govern Espanyol. El pacte ja està fet perquè preocupa a tots els partidaris de la Unidad de España como una sola nación, que Catalunya segueixi endavant amb la independència. De cara al que defensava el PSOE en temps de la República a la actitud d'avui, sembla paradoxal el que ha passat. El PSOE ha fet un malbaratament i la total dilapidació del seu obrerisme i del reconeixement de Catalunya com a nació en temps de la segona República i en els estatuts del PSC. El període actual és el de les grans transformacions de l'economia i de les empreses, de les propostes de noves formes de governar. Però el PSOE ajuntant-se a l'immobilisme i l'antiindependentisme català s'ha deixat captar de ple pel neoconservadurisme centralista del Partit Popular. Facilitar la investidura de Rajoy és deixar de banda els problemes dels treballadors i la lluita contra l'abús i l'especulació. Tampoc s'han mullat clarament per una reforma a fons de l'administració pública i una fiscalitat més justa. S'han callat mentre l'Estat es menjava els fons de pensions invertint els diners en deute públic, es a dir que els diners dels pensionistes es feien servir per finançar les despeses de l'Estat. S'han produït molts errors evitables, com el de negar-se a parlar amb el Govern de Catalunya. No voler dialogar és una actitud reprobable i antidemocràtica quan saben que Catalunya ha fet tots els sacrificis que se li han exigit per complir amb el dèficit senyalat per l'Estat Central i segueix contribuint al fons de solidaritat. Contra el diàleg s'ha donat vida al boicot a tot lo català en un marc de crisi, en moments difícils que Catalunya ha resolt amb l'exportació de bens transformats i el turisme, mentre a Espanya segueix la caiguda d'empreses i el degoteix dels acomiadaments per reduir els salaris frustrant les expectatives de moltes famílies que es veuen abocades a la misèria i a lap+èrdua de la vivenda pròpia per no poder pagar la quota de la hipoteca. El PSOE, em perdoinin, tinc la sensació de que no ha complert amb el seu dure de dir la veritat, la que també amaga el PP que sap que haurem de fer més retallades, ajustar de nou els salaris a la baixa, veure que passa amb els pensionistes depensions baixes un cop esgotat el fons de pensions el 2017 amés de la soituació de baix creixement mundial que té possibilitats d'esdevenir insoluble. De crisi ja s'en parlava l'any 1979. Gairebé 40 anys després seguim parlant de crisi, però sense solidaritat i amb enfrontaments per diferències per les que es vol fer pagar a Catalunya un cost elevat de persecució en base a interpretacions jurídiques que poden ser declarades un dia errònie, pèr manca d'una definició clara del marc legal respecte dels Tactats i acords internacionals sobre el dret dels pobles com Catalunya a l'autodeterminació que l'Estat no vol assumir. El que no s'estèn ara és una sensació opressora de frustració i d'impotència davant el poder de l'Estat Central. Es promou l'apatia i el desinterès per lo public. Però les noves generacions no cauen en aquest parany per què s'obren les possibilitats d'una Catalunya europea nova i amb Estat propi, tenint com senyera la divisa del treball que sempre ha distingit Catalunya. És prou evident que la investidura de Mariano Rajoy no canviarà les coses a Catalunya, com tampoc l'encausament de Carme Forcadell. El poble que pot arribar a actuar com un sol poble un cop desfets els embolics dels espanyolistes, obrirà sens dubte el futur al realisme, el seny i el respecte a la diversitat humana, a la dignitat de les persones en definitiva, sense deixar-seportar per l'angoixa, la demoagògia ni la crispació. Sensexcdemocràcia i llibertat no hi ha futur per a ningú.

sensibilitats diferents, desintegració malgré tout

Quan ja era públic que Susana Diaz està per la investidura de Mariano Rajoy i per tant aquest ja disposa deles abstencions necessàries per instal·lar-se de nou al govern, Mique Iceta segueix dient que els diputats del PSC votaran no a la investidura. No seran els únics, doncs Balears i País Basc també ho anuncien. Pwrò ara Els socialistes de Catalunya defensors del dret a decidir i del fet nacional català són molestos al PSOE post franquista. També sap Miquel Iceta que el PSOE vol reaparèixer a Catalunya com a tal i amb aquesta sola denominació separat del PSC. Ara toca doncs desintegrar el PSC per no haver sigut dòcil a l'establishment i demés oligarques del PSOE. Iceta paralava ahir a a 8TV de diferents sensibilitats entre el PSC i el PSOE perquè encara creu en la unitat d'Espanya en el socialisme, però el resultat és que el PSOE que ha abandonat el seu republicanisme tradicional a més del marxisme, no es fia ara del PSC tot i que Iceta no ataca la unitat d'Espanya i segueix defensant el federalisme com el mateix Pasqual Maragall i els seus antecessors. En la destrucció de la candidatura de Pedro Sánchez he trobat a faltar els valors de la humilitat i la solidaritat i la caiguda de la ètica en l'acció política. No han mesurat les consequències de la revolució interna produïda al PSOE per enderrocar Pedro Sànchez com a candidat i Secretari General seguint la crida de PP i Ciudadanos a la unitat per facilitar la governança d'Espanya. Susana Diaz que vol ser ara la nova Secretària General del PSOE segueix defensant la forçada unitat d'Espanya i el nou monarquisme, arrrenglerada amb el PP i Ciudadanos que tampoc discuteixen la monarquia. El model que presenta el PSOE no pot ser més desintegrador dels corrents socialistes en el moment que acaben de demanar al PSC i suposem també a mallorquins i bascos que els diputats díscols renunciin als seus escons.eL PSOE mira ara cap una nova direcció més espanyolista que mai que ha trobat el punt d'enllaç amb la dreta neoconservadora que hi ha en l'aliança PP i Ciudadanos, s'exposa a les contingències del futur i a l'atzar confiant en que la militància i l'electorat no els defraudarà i els seguºirà en aquest moviment tàctic. Quedaclar que el PSOE està practiccant la desintegració a l'espanyola, amb caiguts, vencedors i vençuts, amb repressió als díscols i els que no volen deixar de ser socialistes, però a l'ensems són catalanistes. Ara al PSOE li molesten els catalanistes i els cal eliminar-los del'escenari actiu per allò de que España es una nación i en España no caben más naciones que la española. La sensibilitat catalana ha quedat greument ferida, cosa que no importa a la futura Secretaria General dels socialistes andalusos i espanyols. El PSOE, amb les imposicions plantejades a la seu del carrer de Ferraz a Madrid, ha fet volar els valors dela humilitat, la solidaritat i la confiança. Ja no és més que un apendix dels conservadors, la crossa que els mancava per seguir fomentant la desigualtat social i les situacuons de pobresa i misèria de milers de ciutadans. El PSOE també en serà responsable com ja ho és ara amb el seu silenci i passivitat davant els abusos de la dreta espanyolai els seus aliats de la burgesia catalana desempre. Les dites sensibilitats diferents sobre el dret a decidir i pactar amb Catalunya s'han convertir en diferències insalvables si el PSOE no rectifica i torna als seus origens quan defensava el dret dels pobles a l'autodeterminació.

L'Estat rebel i desobedient

Tenim notícia deque l'Estat espanyol incompleix Directives i Reglaments comunitaris en un nombre prou important com per començar a preocupar-se de la gestió del Govern Central. El diari Expansión parlava ahir de la paralització de la transposiciò a dret intern de 20 Directives, no explicant però que arribada la data límit per la transposició les Directives europees són directament aplicables en el dret intern d'Espanya. Però és que hi han més coses que posen en evidència l'Estat davant el Dret Internacional. La negativa dela Fiscalia General a facilitar la tasca investigadora de la Jutgessa argentina Sra. Servini que segueix al seu jutjat un procediment contra els crims de guerra del franquisme i els crims de lesa humanitat fins la implantació de la democràcia formal de 1978, posa en entredit tota interpretació sobre la posició de l'Estaten el tractament d'aquesta mena de delictes no coberts perles successives amnisties de 1969, 1976 i 1977, només previstes per l'oposició al franquisme, excloent a més els delictes amb violència contra la integritat física de les persones. Es vol deixar sense investigar els bombardeitjos de Gernika i Barcelona pels aliats nazis i feixistes del bàndol nacional. Aquesta posició contrària del'Estat i el Govern Central a admetre avui que aquests delictes son imprecriptibles i que la Justícia Universal és "erga omnes", ve avalada per la interlocutòria del Tribunal Suprem de 7 d'octubre de 2010 que va conduir la condemna per prevaricació del Jutge del'Audiencia Nacional Baltasar Garzón per haver obert una investigació judicial contra els crims del franquisme deixant de costat la Llei d'Amnistia 46/1977. Però els crims van des de la desaparició forçada i involuntaria de persones, els afusellaments incontrolats, les violacions a dones republicanes per part de les tropes franquistes, els robatoris de nou nats, els expolis de bens i els empresonaments per desafectes al nou règim totalitari o simplement per haver sigut republicans, entre altres actuacions delictives considerades en l'Estatut de la Cort Penal Internacional de Justícia de 1998 auspiciada por las Naciones Unidas. España va ratificar l'Estatut i passà a ser part a l'Estatut l'any 2000. Tot i axí, l'any 2009 el Comité de Drets Humans de la ONU va recordar a l'Estat que aquests crims són imprecriptibles, si bé l'Estat espanyol es va aferrar ara a la llei d'amnistia de 1977 i als plaços de prescripció dels delictes previstos en el vigent Codi Penal. Ara, a més el Govern Central s'oposa frontalment a que Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació deixant de banda com si no afectés a Espanya els acords de la Conferència de Helsinki de 1975 a la que va participar el president Arias navarro, El Pacte de Drets Civilos i Polìtics de Nova York de 1966, ratificat per Espanya el 1977, la Conferència de Viena de 1993, la Resolució de les Nacions Unides 48/121, de 1994, reconeixent el dret dels pobles a l'autodeterminació, sense excloure els que es troben dins de les fronteres de l'Estat del que volewn marxar, a més de la Resolució del Consell d'Europa de 9 octubre 1993 condemnant els nacionalismes agressius i la intolerància com també l'odi i el totalitarisme.L'Estat s'oposa a la aplicació a Espamnya del Dret Internacional que ha reconegut aplicable a Espanya a la mateixa Constitució que esgrimeix a conveniència com a mur salvador. D'altra bvanda, és prou evident que l'Estat espanyol incompleix també el Reglament CE de 20 de desembre de 2006 per la promoció de la democràcia i els drets humans a nivell mundial, tot i sabent que el Dret de la UE és prevalent i preferent sobre el dret espanyol com va senyalar la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 28 de Juliol de 2016, doncs els drets humans i entre ells el d'autodeterminació formen part de l'ordinament jurídic protector de les llibertats i els valors superiors al'ordinament de qualsevol Estat membre de la UE. Si a Espanya no li interessa aquest règim de Drets Humans, val més que es doni de baixa del club Europeu per seguir portant una conducta contrària als principis de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945 i la Convenció Interncional sobre Tractats feta a Viena el 23 de maig de 1969, ratificada per Espanya i publicada però al BOE del 13 de juny de 1980, amb 11 anys de retard.

L'Estat rebel i desobedient

Tenim notícia deque l'Estat espanyol incompleix Directives i Reglaments comunitaris en un nombre prou important com per començar a preocupar-se de la gestió del Govern Central. El diari Expansión parlava ahir de la paralització de la transposiciò a dret intern de 20 Directives, no explicant però que arribada la data límit per la transposició les Directives europees són directament aplicables en el dret intern d'Espanya. Però és que hi han més coses que posen en evidència l'Estat davant el Dret Internacional. La negativa dela Fiscalia General a facilitar la tasca investigadora de la Jutgessa argentina Sra. Servini que segueix al seu jutjat un procediment contra els crims de guerra del franquisme i els crims de lesa humanitat fins la implantació de la democràcia formal de 1978, posa en entredit tota interpretació sobre la posició de l'Estaten el tractament d'aquesta mena de delictes no coberts perles successives amnisties de 1969, 1976 i 1977, només previstes per l'oposició al franquisme, excloent a més els delictes amb violència contra la integritat física de les persones. Es vol deixar sense investigar els bombardeitjos de Gernika i Barcelona pels aliats nazis i feixistes del bàndol nacional. Aquesta posició contrària del'Estat i el Govern Central a admetre avui que aquests delictes son imprecriptibles i que la Justícia Universal és "erga omnes", ve avalada per la interlocutòria del Tribunal Suprem de 7 d'octubre de 2010 que va conduir la condemna per prevaricació del Jutge del'Audiencia Nacional Baltasar Garzón per haver obert una investigació judicial contra els crims del franquisme deixant de costat la Llei d'Amnistia 46/1977. Però els crims van des de la desaparició forçada i involuntaria de persones, els afusellaments incontrolats, les violacions a dones republicanes per part de les tropes franquistes, els robatoris de nou nats, els expolis de bens i els empresonaments per desafectes al nou règim totalitari o simplement per haver sigut republicans, entre altres actuacions delictives considerades en l'Estatut de la Cort Penal Internacional de Justícia de 1998 auspiciada por las Naciones Unidas. España va ratificar l'Estatut i passà a ser part a l'Estatut l'any 2000. Tot i axí, l'any 2009 el Comité de Drets Humans de la ONU va recordar a l'Estat que aquests crims són imprecriptibles, si bé l'Estat espanyol es va aferrar ara a la llei d'amnistia de 1977 i als plaços de prescripció dels delictes previstos en el vigent Codi Penal. Ara, a més el Govern Central s'oposa frontalment a que Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació deixant de banda com si no afectés a Espanya els acords de la Conferència de Helsinki de 1975 a la que va participar el president Arias navarro, El Pacte de Drets Civilos i Polìtics de Nova York de 1966, ratificat per Espanya el 1977, la Conferència de Viena de 1993, la Resolució de les Nacions Unides 48/121, de 1994, reconeixent el dret dels pobles a l'autodeterminació, sense excloure els que es troben dins de les fronteres de l'Estat del que volewn marxar, a més de la Resolució del Consell d'Europa de 9 octubre 1993 condemnant els nacionalismes agressius i la intolerància com també l'odi i el totalitarisme.L'Estat s'oposa a la aplicació a Espamnya del Dret Internacional que ha reconegut aplicable a Espanya a la mateixa Constitució que esgrimeix a conveniència com a mur salvador. D'altra bvanda, és prou evident que l'Estat espanyol incompleix també el Reglament CE de 20 de desembre de 2006 per la promoció de la democràcia i els drets humans a nivell mundial, tot i sabent que el Dret de la UE és prevalent i preferent sobre el dret espanyol com va senyalar la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 28 de Juliol de 2016, doncs els drets humans i entre ells el d'autodeterminació formen part de l'ordinament jurídic protector de les llibertats i els valors superiors al'ordinament de qualsevol Estat membre de la UE. Si a Espanya no li interessa aquest règim de Drets Humans, val més que es doni de baixa del club Europeu per seguir portant una conducta contrària als principis de la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945 i la Convenció Interncional sobre Tractats feta a Viena el 23 de maig de 1969, ratificada per Espanya i publicada però al BOE del 13 de juny de 1980, amb 11 anys de retard.

creure en la força de la raó

Excel·lent amb el ple sentit de la paraula és l'article de Salvador Cardús publicat ahir al diari ARA. Recorda frases de Thomas Jeffersob principal redactor de la Declaració de Virginia de 1776 que va presidir la independència dels Estats Units de l'Imperi britànic. Jefferson defensava la llibertat d'expressió com la llibertat de recerca de la veritat, el dret a combatre l'error amb la raó. La democràcia exigeix debat i idees per consolidar-la. El règim actual és el de la condescendència amb les imposicions, atemorir per fer l'esclavatge del silenci. Alguns practiquen el boicot, la coerció i la violència jurìdica contra tota reivindicació que consideren errònia o contrària al seu criteri de govern centralitzat. No en tenen prou amb buidar la Generalitat de competencies legislatives, recurrir-les totes i després dir que el Parlament cartalà no legisla i el govern no governa. L'objectiu amb les acusacions de delictes contra l'expresident Artur Mas, la vicepresidenta Joanna Ortega i la Consellera Rigau és provocar l'espant, l'esglai, la por a la repressió, la submissió del poble català cridaner a les decisions del poder central. Pressió fiscal i dèfici de financiació de l'estat a Catalunya són les més modernes eines d'emprobriment social i econòmuic per provocar l'implosió política. L'ofec al creixement econòmic de Catalunya que realment no han pogut impedir sigui el motor industrial posen de relleu les falsetats de la informació sobre el conflicte Catalunya/Espanya i la manca de llibertat d'expressió de molts analistes i opinadors vinculats als interessos del centralisme neoconservador. La política espanyola de l'ofec de Catalunya ha sigut un fracàs, com també ho seràla política repressiva del règim neoconservador espanyol, enturpidor de la política parlamentària catalana.l'Estat oblida reconèixer que les mesures anticorrupció compromesessón globalment insatisfactòries, com denuncia el Grup d'Estats Contra la Corrupció del Consell d'Europa (GRECO), segons explicava el periodista Santiago Tarin també ahir a La Vanguardia, recordant que l'informe de la dita institució destaca la forta voluntat de canvi del poble que ha fet saltar el sistema bipartidista, seguint però vigents els codis de conducta amb la tolerància de fets i despeses incongruents i constatat que els jutges demanen més proteció per la indeoendència judicial en els nomenaments de càrrecs orgànics de la magistratura. Controlar el funcionamemnt de la Justícia és una de las actuacions que més interessa al govern neoconservador que s'ha proposat revalidar la seva estada al poder. En moltes ocasionas la feina dels Jutges i Magistrats es una dificultat i un obstacle per les forces polítiques corruptes i els seus dirigents per mantenir el clientelisme que dona suport a molts vots i el poder de fer i desfer segons convé. El que menys convé a un règim neoconservador com el que patim és doncs la llibertat d'informació sense límit que no pot controlar al seu gust.

Qui diu que el referèndum és il·legal?

Ara que sembla que són majoria les forces polítiques que es manifesten favorables a celebrar un referèndum abans de declarar la independència de Catalunya, ens diuen de nou des de Madrid que el referèndum seria il·legal. I amb aquesta afirmació es queden els polítics conservadors de Madrid amb als seus aliats socialistes i els diputats espanyolistes del Parlament de Catalunyaque troben molt bé que es persegueixen els dirigents polítics per la via judicial. Els catalans sabem que els camins de la democràcia, com deia Josep Pallach, mo són planers enlloc i veiem com Espanya ha perdut el nord polític, una nova oportunitat de construir una democràcia de nivell europeu en ocasió de negligir els acords de la Conferència sobre seguretat i cooperació europea de Helsinki, de 1975, en la que va participar amb Ministres com Fernando de Castiella, Gregorio Lopez Bravo i amb el propi President de Govern de la època Sr. Arias Navarro, intentant obrir-se al món i sortir de l'autarquia abans de la mort del dictador, preveient el final del règim del "nuevo Estado de 1939" desprès de la pèrdua de les provincies africanes. La Conferència de Helsinki va proclamar que els Estats europeus havien de respectar el dret de tots els pobles a la lliure determinació i l'obligació de respectar les minories nacionals que Espanya va voler convertir en "culturas regionales" per raó del problema terriorial espanyol que es volia amagar, silenciar i reduir. Espanya desde un bon principi estava disposada a no respectar els principis i propòsits de la Carta de les Nacions Unides i el Dret Internacional supranacional que es va veure obligada a incorporar com a dret intern, presentant, però, una apariència de país que caminava cap una democràcia oberta i moderna. La Conferència de Helsinki va decidir el dret dels pobles a determinar la seva condició política. També es va reconèixer el dret de modificació de fronteres. Tota discusió hauria de ser resolta sempre per mitjans pacífics i per acords abstenint-se els estats ni invocar justificacions per tal de recòrrer a l'amenaça i a l'ús de la força o de qualsevol altra forma. Els Estats, l'espanyol entre ells, es van comprometre a més a una actuació conforme als principis de les Nacions Unides que declararen estar determinats a respectar i posar en pràctica, sense que Espanya posés cap reserva ni objecció quan es va incorporar a les Nacions Unides el 1955. El futur seria respectar Drets Humans i llibertats fonamentals reconeixent els drets polítics que es deriven de la dignitat de la persona humana. Pels catalans, amb trescents anys de retard, fou nun cant celestial la següent afirmació dela Conferència de Helsinki:"cap ocupació es reconexerà com legal". Espanya ha fet lleis amb interpretacions incompatibles amb el dret de les Nacions Unides i Tractats ratificats inclus abans de la Constitució de 1978 contra els que no va presentar cap reserva ni objecció, sense tenir en comte la Convenció de Viena de 23de maig de 1969 (BOE 13 Juny 1980), sobre la Tractats establint la superioritat i prevalència dels pactes internacionals sobre el dret intern (article 27). De fet, doncs que el Govern Central espanyol no vulgui reconèixer el dret dels catalans a l'autodeterminació és una acció jurídicament il·legal davant el dret internacional. El dret a l'autodeterminació dels pobles no es va crear per resoldre problemes colonials, doncs no es va limitar la seva validesa per les colonies britàniques i franceses, sinó que es va establir per tots els pobles, sense cap discriminació ni limitació, i en qualsevol temps, per aplicació del principi general de dret segons el qual, on la llei no distingeix no hem de crear distincions ni limitacions. La Resolució 2625 de la XXV Assemblea general de les Nacions Unides de 24 d'Octubre de 1970 i la Conferència de Helsinki de 1975 sobre la integritat territorial dels Estats no impedeixen, contrariament al que pensa el Govern Espanyol, que, de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure autodeterminació els pobles puguin procedir a la seva secessió o declaració d'independència dins d'un Estat, encara que aquesta secessió signifiqui la pèrdua de la integritat del vell Estat. Definitivament, l'article 2.1 del Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York de 1966, ratificat per l'Estat Espanyol el 1977, un any abans de proclamar la Constitució, compromet i obliga als Estats signataris a respectar i garantir els drets, i especialment el de l'autodeterminació, reconeguts en el Pacte a tots els individus que es trobin en el seu territori. L'Estat espanyol, en lloc de seguir en la il·legalitat en les seves manifestacions antireferèndum a Catalunya, hauria de acceptar que el dret a la lliure determinació dels pobles és un principi fonamental de Dret internacional "erga omnes" i és un dret obligatori que no admet acord en contràri per no haver-se celebrat cap Conveni internacional per abolir-lo. L'estat espanyol no pot ignorar que vivim sota un nou ordre internacional basat en el respecta a la dignitat de la persona i la realització dels drets humans, la qual cosa obliga a reconèixer que el dret a la lliure determinació de Catalunya resideix en el poble de Catalunya com a conjunt de persones que viuen en un lloc, regió o país, doncs els diferents pobles d'Espanya no gaudeixen de capacitat en dret internacional per decidir si Catalunya pot ser o no independent en no ser aplicable el principi de sobirania nacional de la Constitució de 1978 com un fre o mur a l'aplicació al dret internacional supraconstitucional al cas català.

dignitat i justícia social

Per els mitjans de comunicació han passat desapercebudes les notícies del 70 aniversari del Judici de Nuremberg seguit contra els botxins nazis de jueus, que va sentar les bases del modern dret internacional junt amb la carta fundacional de les Nacions Unides i les Convencions de Viena de Viena sobre relacions diplomàtiques i consulars de 18 d'abril de 1961 i 24 d'abril de 1963, respectivament. També ha passat practicament desapercebut el dia mundial pel treball decent que s'ha celebrat el passat 6 d'octubre amb manifestacions a tota Espanya, convocat pels sindicats de treballadors. Es demanava treball decent, treball digne, respecte pels acords assumits pels empresaris a les negociacions col·lectives. Els treballadors segueixen dient no als contractes escombreria, els baixos salaris alguns inferiors al salari mínim i la precarietat laboral. Aquesta situació real, afegida als nous acomiadaments de treballadors reflecteixen l'existència d'una veritable opressió social que impedeix l'existència d'una societat lliure. L'abús d'alguns empresaris als que només interessa el seu compte de resultats ens porta a una vida social contradictòria amb els principis democràtics de la igualtat i la solidaritat socials. La reprobació més radical de la societat a l'explotació de l'home per l'home ens ha de dur a impedir que darrera l'alliberament d'una opressió n'apareixi una altra com ja ha poassat a diversos països fent inevitable el fracàs de la promesa societat de llibertats. La opressió pot venir per la dreta i per l'esquerra segons convingui al desenvolupament de les forces productives que l'arriben a fer invencible mentre els sigui útil. Les condicions de treball han de permetre el desenvolupament de la dignitat humana i s'han de posar al seu servei, no al de una classe ni d'un politburó. Només trobarem, com deia Simone Weil criticant a Marx, el progrés social amb l'acció de gent de bona voluntat, impedint que elas treballadors siguin mers instruments de l'economia productiva. Els sindicats avui no volen capitular sota la promesa d'un reformisme que acaba anant a pitjor coronant les tesis neoconservadores en lloc de donar solucions per promoure una cultura de pau i d'entesa social. La societat necessita un ideal de llibertat, com plantejava Simone Weil, per fer una societat de respecte col·lectiu, saber viure sense necessitats inútils i innecessàries. L'Estat de dret ha d'establir les institucions flexibles salvant la oposició entre servituts i llibertat. La dignitat i la Justícia Social són dos principis irrenunciables que la societat dels drets humans està obligada a respectar i convertir en senyera política.

Populisme de dretes contra la democràcia

Sempre havien dit que el nacionalisme català era un factor de la modernització d'Espanya. El nacionalisme democràtic català no és gens agressiu com ho van ser altres nacionalismes no democràtics a Europa, com ho està sent el nacionalisme espanyol impulsant l'Estat contra Catalunya, fracturant les relacions socials, generant més desigualtats. La anul·lació pel Tribunal Constitucional de la llei d'igualtat de la dona que reprodueix la llei republicana de 1934 és un altra fet demostratiu de que a Espanya noi li interessen els avenços democràtics. El 1976, a la mort del dictador, el govern de transició d'Adoilfo Suárez es va limitar a implantar una democràcia formal homologable a Europa i poca cosa més. Un cop acabats els efluvis i emocions del retorn a la democràcia calia afirmar i fer veure que el nacionalisme català era quelcom regressiu, desestabilitzador, una ideologia a extinguir mijantçant la espanyolització dels nens catalans i eliminar tota representació internacional catalana, a més de provocar deslocalització sense èxit d'empreses catalanes en favor de Madrid amb ofertes fiscals. Però no n'han tingut prou. Ara fan que s'obrin procediments judicials penals contra els alts càrrecs de la Generalitat, com el 1934, sense que s'hagi proclamat la República Catalana. Els governants espanyols no accepten la crítica, no dialoguen, imposen la integració per la coerció. Semblen desconèixer les obligacions d'un demòcrata. Però una vegada ·Europa els va acullir, ja tenen el diploma d'europeus, pensen que no és necessari ser demòcrata. Havien aprovat l'examen i ara tocava viure com Franco va convertir Espanya en el seu Cortijo. Saben que Catalunya és una societat democr+aticx en constant desenvolupament modernitzador de les empreses i el comerç i búsqueda del progrés, no discriminadora, practicant i defensora de les llibertats i la democràcia. La força dels partits d'esquerres a Catalunya han demostrat que el món obrer és capaç d'organitzar-se políticament per assolir una societat de benestar per a tots, donant exemple decinvivència amb les dretes demòcrates. Pero la situació política a Espanya no ha prés exemple de la catalana i ha basculkat cap a l'autoritarisme de dretes, una mena de populisme per classes mitjanes i funcionaris destrossant per l'excessiva ambició de dominació les linees del sistema polític creat el 1978. La dreta ha cinquerit electoralment les regions d'Espanya en les que té menys influència el món obrer, presentance com la força natural de cada regióespanyola que dominen polìticament, com han sabut fer els dirigents del PP a Galicia. El PP s'ha situat d'aquesta manera a les portes del poder, esperant la desfeta, fragmentació i desunió de les esquerres. El nacionalisme democràtic català, majoritari al Parlament català i amb una bona representació parlamentària a Madrid s'havia coinvertir en un escull que calia destroçar. Però resuklta qyue a Catalunya dretes i esquerres modernes s'han posat d'acord per defensar la democràcia i fer les coses d'acord amb el mandat democràtic de la ciutadania, acció que no convé als interessos que representen i serveixen el Partit Popùlar espanyol i els seus aliats Ciudadanos. Han conseguit fer perdre credibilitat a tot allò que es diu Espanya, dotar-se d'incoherències, fer la polìtica de la mentida, agravar extraordinàriament la crisi del poble vingut a menys, mantenir la societat del malestar per disposar de treballadors a baix preu. Han fet nèixerel populisme de dretes i no els importa acabar amb la democràcia tot dient-se demòcrates. La seva força ha sigut la corrupció i la Fiscalis de l'Estat. No compten amb la simpatia dels treballadors i una bona part de les classes mitjanes. Catalunya i Espanya, després de 40 anys d'obscurantisme sota Franco no es merexien que tornessin a manar els que se serveixen de la democràcia per imposar un fals nacionalisme espanyol d'abús i destrucció de tot allò que els fa nosa, entre altres coses, a més del poder dels sectors industrial i comercial catalans, la llengua i la cultura catalanes.Per fer Espanya prolongació del regne de Castella necessiten fer desaparèixer el fet nacional de Catalunya. Aquesta és la terrible veritat que cal explicar a la població i que la Sentencia del TC de 2010 contra l'Estatut de Catalunya de 2006 va demostrar.

noves visions, desconfiança i desigualtats

Produïda la implosió del PSOE que ara vol imposar als seus diputats al Congreso de los diputadosun vot disciplinat, les primertes reacciones del President Revilla en declaracions a la sexta TV i del Professor Innerarity en una conferència ahir a l'Ateneu barcelonès, i suposo de molta més gent, han sigut clares: tenim mals polítics, tenim males polítiques. El CISS acaba de fer públic el resultat de la seva enquesta: El 87% dels entrevistats considera que se segueix una mala política. Les grans preocupacions dels espanyols són ara l'atur segons contesten el 71% dels enquestats, la corrupció segons pensa el 36%, i els liders de les principals formacions polìtiques el 29%. Esperanza Aguirre comença a parlar de fer un nou partit per regenrar la polìticcadonant per impossible la regeneració del PP i afegeixo la del PSOE que també té 1320 càrrecs investigats per corrupció i 120 condemnes. El socialisme espanyol sumant-se a la política espanyola dissenyada pel PP a més ha perdut el seu internacionalisme fundacional i l'esperit republicà, convertint-se en un partit de petits burgesos que no representa la classe obrera. Agradi o no a moltes orelles, la classe obrera, el proletariat existeixen. L'esquerra està actualment fragmentada davant una dreta que s'uneix i sap aprofitar els errors de l'esquerra postfranquista decadent. La situació ha generat desconfiança en l'electorat que pateix totes les desigualtats de la crisi que encara no ha marxat. Ara som en els moments en que no es demanen crèdits la qual cosa no vol significar bondat en la tresoreria de les empreses, l'atur té tendència a esdevenir estructural, amb un món del treball no preparat pels canvis professionals i de feines, la innovació tecnològica i el canvi de residència per conseguir nous treballs. Les sortides són o seguir a l'atur cobrant el que sigui i intentant treballar una mica en negre, o el paper del nini o el de l'emigració. El futur sota el govern del PP no aortarà solucions davant la dinàmica actual amb la que no té res a veure el temps de govern en funcions, sinó el desgovern, l'especulació, servir-se de la Constitució per obstruir la vida democràtica, conformant per damunt dels drets històrics i l'exigència de respecte a la diversitat i la dignitat dels ciutadans que reclamen el seu dret a decidir com a grup identitari ben definit un poder únic, indivisible, absolut i universal amb els serveis més importants centralitzats amb la teoria de l'Esoanya radial tan criticada per Germá Bel. L'aplaçament per acord entre PP i C's de la despolitització dels organs centrals de la Justícia en el moment que s'obren les portes d'un judici criminal contra l'expresident de la Generalitat Artur Mas i dos Conselleres per haver promogut i permés posar el 9 N urnes de cartró per saber amb votació lliure i voluntària, sense efectes jurídics, amb la participació de membres de taula voluntaris, que volia el poble de Catalunya és un seriós advertiment de que la democràcia està passant per mals moments a la pell de brau.

noves visions, desconfiança i desigualtats

Produïda la implosió del PSOE que ara vol imposar als seus diputats al Congreso de los diputadosun vot disciplinat, les primertes reacciones del President Revilla en declaracions a la sexta TV i del Professor Innerarity en una conferència ahir a l'Ateneu barcelonès, i suposo de molta més gent, han sigut clares: tenim mals polítics, tenim males polítiques. El CISS acaba de fer públic el resultat de la seva enquesta: El 87% dels entrevistats considera que se segueix una mala política. Les grans preocupacions dels espanyols són ara l'atur segons contesten el 71% dels enquestats, la corrupció segons pensa el 36%, i els liders de les principals formacions polìtiques el 29%. Esperanza Aguirre comença a parlar de fer un nou partit per regenrar la polìticcadonant per impossible la regeneració del PP i afegeixo la del PSOE que també té 1320 càrrecs investigats per corrupció i 120 condemnes. El socialisme espanyol sumant-se a la política espanyola dissenyada pel PP a més ha perdut el seu internacionalisme fundacional i l'esperit republicà, convertint-se en un partit de petits burgesos que no representa la classe obrera. Agradi o no a moltes orelles, la classe obrera, el proletariat existeixen. L'esquerra està actualment fragmentada davant una dreta que s'uneix i sap aprofitar els errors de l'esquerra postfranquista decadent. La situació ha generat desconfiança en l'electorat que pateix totes les desigualtats de la crisi que encara no ha marxat. Ara som en els moments en que no es demanen crèdits la qual cosa no vol significar bondat en la tresoreria de les empreses, l'atur té tendència a esdevenir estructural, amb un món del treball no preparat pels canvis professionals i de feines, la innovació tecnològica i el canvi de residència per conseguir nous treballs. Les sortides són o seguir a l'atur cobrant el que sigui i intentant treballar una mica en negre, o el paper del nini o el de l'emigració. El futur sota el govern del PP no aortarà solucions davant la dinàmica actual amb la que no té res a veure el temps de govern en funcions, sinó el desgovern, l'especulació, servir-se de la Constitució per obstruir la vida democràtica, conformant per damunt dels drets històrics i l'exigència de respecte a la diversitat i la dignitat dels ciutadans que reclamen el seu dret a decidir com a grup identitari ben definit un poder únic, indivisible, absolut i universal amb els serveis més importants centralitzats amb la teoria de l'Esoanya radial tan criticada per Germá Bel. L'aplaçament per acord entre PP i C's de la despolitització dels organs centrals de la Justícia en el moment que s'obren les portes d'un judici criminal contra l'expresident de la Generalitat Artur Mas i dos Conselleres per haver promogut i permés posar el 9 N urnes de cartró per saber amb votació lliure i voluntària, sense efectes jurídics, amb la participació de membres de taula voluntaris, que volia el poble de Catalunya és un seriós advertiment de que la democràcia està passant per mals moments a la pell de brau.

neofeixisme a la porta

Tant criticable és que s'acusi Catalunya Ràdio de ràdio escamot revolucionari com que es proposi una rebel·lió popular per impedir la celebració del judici obert contra l'expresident Artur Mas, quan encara no sabem si els jutges a l'hora de dictar sentència acabaran aplicant el principi de mínima intervenció penal i la resolució 15/77, del 4 d'octubre de 2007, del Consell d'Europa sobre la despenalització dels temes que afecten a la llibertat d'expressió. No podem creuren's en una democr'àcia membre de la Unió Europea que els jutges estan al servei de la dictablanda en que vol convertir el règim espanyol el partit popular encausant, a petició de la Fiscalia depenen del govern espanyol, dirigents demòcrates catalans per activitats no oficials ni aparentment il·legals. Les lleis de procediment, cal aclarir no obliguen els Jutges a fer cas a tot el que digui i demani el Fiscal. Els Mutges saben molt bé en els nostres dies que són un poder equilibrador i els inconvenients de procediments penals polítics. Els jutges actuals saben que la repressió és cosa del passat franquista i no estan per fer el mateix que el Tribunal d'Ordre Públic. Cal explicara la gent que s'han de seguir les passes processals i defensar la raó catalana amb arguments jurídics sòlids que ens aporta el dret internacional, a més de posar en dubte davant la justícia europea la interpretació i la aplicació de les lleis espanyoles en relació als drets fonamentalsi el Tractat de la Unió tal com interpreta la jusrisprudència dels Tribunals europeus tan de drets humans com el de Justícia de Luxemburg. L'article 267 del Tractat permet demanar el plantejament d'una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia Europeu, i encara es podrà anar jurídicament més lluny si és necessari davant els despropòsits de la Fiscalia espanyola, excepte en el cas que Catalunya ja sigui independent quan es dicti Sentència definitiva i ferma i la justícvia espanyola no tingui jurisdicció a Catalunya ni sobre els fets polítics catalans. Ni dreta ni esquerra han d'atabalar-se ara ni adoptar posicions radicalitzades. Ja sabem que si convé s'inventen falses solucions d'equitat.Però el problema és polític. Els mateixos jutges desaconsellen criminalitzar la política i portar als tribunals de justícia les diferències polítiques per afeblir l'enemic. No serà possible reformar la Constitució per solucionar aquest estat de fet de jutges i fiscals depenent de la cúpula política de l'Estat i la situació a defensar dels jutges que volen una justícia independent dels criteris polìtics del moment. Malament si el neofeixisme arriba ala Justícia, i malament si el revolucionarisme també hi arriba un dia com a resposta del poble a base de tribunals populars sense regles de procediment ni garanties jurídiques. Els jutges són avui els primers a veure les misèries i desigualtats socials i la injustícia envers el proletariat que els governants disfressen davant de certes situacions. La dreta neoconservadora ha de saber que les revolucions,com la de Rússia 1917, la independència de territoris colonials i de nous països no passen per que si. L'expoli constant de les caixes públiques, la opressió en qualsevol modalitat, un poble reduït al silenci que no es reconeix com a nació, la misèria creixent, noves retallades en els serveis públics, els impediments als pobres per l'accés a la cultura i l'educació, el retorn a les xifres altes de l'atur estructural, la corrupció i la oligarquia financera especulativa, saben bé al govern espanyol que poden acabar desencadenant situacions conflictives protestes massives i més malestar del que ja tenim que no es resoldran enviant els antidisturbis a desfermanifestacions i expedients policials als Jutges per intentar empresonar i castigar com sigui els desafectes al règim, oprimits i perseguits en base a lleis conservadores i inquisitorials.

partits i principi democràtic

Parlar de partits sembla que vulgui dir parlar de democràcia. Però quan en un partit es produeixen enfrontaments per conseguir el poder, caldria valorar fins a quin punt el vot intern apuntat a la conspiració de l'enderrocament del Secretari general es pot considerar un acte democràtic. Bé és veritat, com diria en Santiago Carrillo, que tots els partits revolucionaris o que tenen sentit d'esquerres, estan pel canvi i la transformació social, han de estar fent exament permanent de la seva linea política i tàctica tenint en compte les experiències viscudes i els canvis produïts. Aquesta feina exigeix un esprit crític amb la realitat. A les esquerres res és permanent, ni els càrrecs. És l'acció política la que permet entendre la realitat social canviant que el partit ha d'interpretar d'acord amb la seva línea partint d'uns principis de defensa i servei a l'interès general i el bé comú de la societat d'acord amb el principi democràtic i els drets humans. No hem de confondre un partit que forma part de la Segona Internacional socialista amb un sindicat avui replegat a l'ambit estatal. Podriem considerar facilment que el partit socialista espanyol és mort per causa de les seves batalles internes. La mort li ha arribat per no saber donar una imatge diferent a la guerra pel poder que hem viscut al PSOE la darrera setmana. El partit no ha impulsat una dinàmica de confiança als seus propis militants negant-se a seguir un paper central en la política de l'Estat i la democràcia. Donen ganes d'oblidar-se dels partits i posar-se a treballar en ONG's abans que seguir afiliats a partits que es desfan per raons de poder o cauen en mans d'absolutistes intolerants. Aquesta situació desvetlla la inconsciència general dels dirigents que posen en marxa el procés d'enderrocament quan es parla de possibles enteses de suport dels partits nacionalistes per què un referèndum decisori democràtic resolgui un conflicte de segles entre Catalunya i Espanya mai tractat democràticament. Però aquesta inconsciència també apareix davant l'augment de la violència al carrer, la droga, la pobresa, les discriminacions socials, la caiguda del servei sanitari, els barris refugi d'immigrants que no s'integren a la nostra cultura i manera de viure, la destrucció del'entorn i medi ambient. L'esquerra treballa sense fer una anàlisi de la realitat i reflexionar del per què d'aquesta violència surgida de la humiliació de ésser pobre o d'haver sigut colonitzat, com diria Michel Rocard. L'esquerra té l'obligaciò d'aportar alternatives fiables tant davant el populisme com davant el continuísme de la dreta que s'aprofita de la ignorància de la gent i la manca de la cultura del vot a Espanya. La democràcia ha de fer front a les amenaces del populisme tant de dretes com d'esquerres, la proliferació dels paradigmes falsos, el monetarisme i l'increment del dèficit públic orquestat pels poders conservadors. Ens cal doncs reconstruir la democràcia per superar la implosió dels partits d'esquerres i la verticalitat piramidal de la dreta. Els militants o afiliats han d'aprendre a conviure i respectar-se en lloc de trencar les regles socials i imposar-se a cop de llei com fa la burgesia del poder i a lluitar per que s'acabi el desvaloritzar la persona, sigui la que sigui la seva formació, per afavorir els beneficis empresarials.