Qui diu que el referèndum és il·legal?

Ara que sembla que són majoria les forces polítiques que es manifesten favorables a celebrar un referèndum abans de declarar la independència de Catalunya, ens diuen de nou des de Madrid que el referèndum seria il·legal. I amb aquesta afirmació es queden els polítics conservadors de Madrid amb als seus aliats socialistes i els diputats espanyolistes del Parlament de Catalunyaque troben molt bé que es persegueixen els dirigents polítics per la via judicial. Els catalans sabem que els camins de la democràcia, com deia Josep Pallach, mo són planers enlloc i veiem com Espanya ha perdut el nord polític, una nova oportunitat de construir una democràcia de nivell europeu en ocasió de negligir els acords de la Conferència sobre seguretat i cooperació europea de Helsinki, de 1975, en la que va participar amb Ministres com Fernando de Castiella, Gregorio Lopez Bravo i amb el propi President de Govern de la època Sr. Arias Navarro, intentant obrir-se al món i sortir de l'autarquia abans de la mort del dictador, preveient el final del règim del "nuevo Estado de 1939" desprès de la pèrdua de les provincies africanes. La Conferència de Helsinki va proclamar que els Estats europeus havien de respectar el dret de tots els pobles a la lliure determinació i l'obligació de respectar les minories nacionals que Espanya va voler convertir en "culturas regionales" per raó del problema terriorial espanyol que es volia amagar, silenciar i reduir. Espanya desde un bon principi estava disposada a no respectar els principis i propòsits de la Carta de les Nacions Unides i el Dret Internacional supranacional que es va veure obligada a incorporar com a dret intern, presentant, però, una apariència de país que caminava cap una democràcia oberta i moderna. La Conferència de Helsinki va decidir el dret dels pobles a determinar la seva condició política. També es va reconèixer el dret de modificació de fronteres. Tota discusió hauria de ser resolta sempre per mitjans pacífics i per acords abstenint-se els estats ni invocar justificacions per tal de recòrrer a l'amenaça i a l'ús de la força o de qualsevol altra forma. Els Estats, l'espanyol entre ells, es van comprometre a més a una actuació conforme als principis de les Nacions Unides que declararen estar determinats a respectar i posar en pràctica, sense que Espanya posés cap reserva ni objecció quan es va incorporar a les Nacions Unides el 1955. El futur seria respectar Drets Humans i llibertats fonamentals reconeixent els drets polítics que es deriven de la dignitat de la persona humana. Pels catalans, amb trescents anys de retard, fou nun cant celestial la següent afirmació dela Conferència de Helsinki:"cap ocupació es reconexerà com legal". Espanya ha fet lleis amb interpretacions incompatibles amb el dret de les Nacions Unides i Tractats ratificats inclus abans de la Constitució de 1978 contra els que no va presentar cap reserva ni objecció, sense tenir en comte la Convenció de Viena de 23de maig de 1969 (BOE 13 Juny 1980), sobre la Tractats establint la superioritat i prevalència dels pactes internacionals sobre el dret intern (article 27). De fet, doncs que el Govern Central espanyol no vulgui reconèixer el dret dels catalans a l'autodeterminació és una acció jurídicament il·legal davant el dret internacional. El dret a l'autodeterminació dels pobles no es va crear per resoldre problemes colonials, doncs no es va limitar la seva validesa per les colonies britàniques i franceses, sinó que es va establir per tots els pobles, sense cap discriminació ni limitació, i en qualsevol temps, per aplicació del principi general de dret segons el qual, on la llei no distingeix no hem de crear distincions ni limitacions. La Resolució 2625 de la XXV Assemblea general de les Nacions Unides de 24 d'Octubre de 1970 i la Conferència de Helsinki de 1975 sobre la integritat territorial dels Estats no impedeixen, contrariament al que pensa el Govern Espanyol, que, de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure autodeterminació els pobles puguin procedir a la seva secessió o declaració d'independència dins d'un Estat, encara que aquesta secessió signifiqui la pèrdua de la integritat del vell Estat. Definitivament, l'article 2.1 del Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York de 1966, ratificat per l'Estat Espanyol el 1977, un any abans de proclamar la Constitució, compromet i obliga als Estats signataris a respectar i garantir els drets, i especialment el de l'autodeterminació, reconeguts en el Pacte a tots els individus que es trobin en el seu territori. L'Estat espanyol, en lloc de seguir en la il·legalitat en les seves manifestacions antireferèndum a Catalunya, hauria de acceptar que el dret a la lliure determinació dels pobles és un principi fonamental de Dret internacional "erga omnes" i és un dret obligatori que no admet acord en contràri per no haver-se celebrat cap Conveni internacional per abolir-lo. L'estat espanyol no pot ignorar que vivim sota un nou ordre internacional basat en el respecta a la dignitat de la persona i la realització dels drets humans, la qual cosa obliga a reconèixer que el dret a la lliure determinació de Catalunya resideix en el poble de Catalunya com a conjunt de persones que viuen en un lloc, regió o país, doncs els diferents pobles d'Espanya no gaudeixen de capacitat en dret internacional per decidir si Catalunya pot ser o no independent en no ser aplicable el principi de sobirania nacional de la Constitució de 1978 com un fre o mur a l'aplicació al dret internacional supraconstitucional al cas català.