L'art d'ignorar el que no convé

Després de 500 anys de descobrir l'existència de terres, esclaus i riqueses a l'altra banda del'oceà, encara no hem descobert Europa. Hi varem arribar un 1r de gener de 1986. Ho llegiem al BOE i als diaris. Per a molts joves, emigrats africans i refugiats, Europa és el camí de l'esperança d'una nova vida lluny de l'atur, les guerres i la misèria. Per la gent més gran Europa és parlar de l'endeutament que pot amenaçar el futur, la qual cosa vol dir que cal més austeritat pública i privada. La vida és avui la mediocritat dels costums del viure bé i acumular en benefici propi ara que sabem tots que no existeix l'Estat providència que ho resolt tot. Algunes fortunes personals són superiors al pressupost de la seguretat social i de la sanitat. La crisi financera unida als grans espectacles esportius i musicals, ha conseguit amansir contestataris, aturats i treballadors en general. Els treballs precaris són cosa considerada normal els baixos salaris no causen indignació i fer hores extraordinàries sense cobrar és garantia de supervivència a l'empresa. La consciència de protesta és minoritària i la de classe inexistent. N9ngù es vol considerar classe baixa. Les comunicacions només distancien els barris rics dels barris pobres en temps. El que importa és l'audacia per guanyar diners. D'aquesta crisi ha nascut l'art d'ignorar la pobresa. Digui el que diguin la Biblia i el Papa sobre la pobresa. Ni pobres ni rics volen esperar al més enllà per gaudir de la felicitat que s'ignora com és. La que interessa és l'actual. Per la gent jove la dels concerts de rock en lloc d'anar a pregar misericòrdia i pietat a les esglésies. La meditació i el sentit espiritual de la vida no interessen a les generacions criades en l'abundància de la post guerra. Ser pobre, però disposar de mitjans de vida i bons avals no impedeix gaudir de bens si es disposa de crèdit. I viure a crèdit no és ser pobre. Ara són pobres els que s'equivoquen de decisió empresarial i els que no volen adaptar-se a les noves tecnologies. El culte al cos, la cultura estètica, l'erotisme, el viure bé i l'eficàcia empresarial és el que compta. Les ciutats ja no són per la gent gran, els malalts i els discapacitats. No existeix mala consciència en l'enriquiment encara que sigui sota engany. Hi ha qui prefereix pidolar a l'assistència pública demanant la seva parcela de benestar. Les festes oficials amb despesa festiva són la regla més autènticament conservadora per entabanar la massa i crear el contentament universal que permet dissimular el descontentament dels que tornen a menjar entrepans de sardines amb oli, embutits. L'art d'ignorar el que no convé no ataca les trajectòries individuals insolidàries ni les inversions socials improductives que no generen salari social. Les grans ciutats viuen sota la polució que ha produït la manca de planificació urbanística, l'ús d'energies pol·luents i un greu dèficit de la protecciò de la salud pública per manca de política de gestió del medi ambient. Ens cal descobrir Europa i comparar les solucions per lluitar contra la indecència de permetre morir anualment a les aglomeracions urbanes i industrials com BArcelona o Madrid més de 3.000 persones atacades per la pol·lució abans que cercar solucions per netejar els pulmons de les ciutats. Salvar la natura de la que som interdependents fou el missatge d'Al Gore. És avui un clam universal per aturar el suicidi col·lectiu a que ens volem abocar si continuem destruïnt la natura i la capa d'ozó, convertint les terres fèrtils en deserts i els rius en nous ocèans en lloc de fer una política humana i solidària. L'art d'ignorar el que no convé que han practicat els governs conservadors espanyol i català, però no ha pogut evitar que una nova generació política progressista hagi obert els ulls a l'esperança de construir una nova societat que no ignori els pobres, revitalitzi la democràcia i desenvolupi una economia social i solidària, abandoni l'art d'ignorar el que no convé i se sàpiga tot.