socialisme espanyol sense fraternitat cooperadora ni llibertat

El socialisme espanyol que ja no discuteix el control dels mitjans de producció, es debat entre deixar-se fagocitar per la dreta o trencar les línees vermelles de la política tradicional espanyola basada en el constitucionalisme monàrquic estrenat amb la Constitució de 1812. S'han dit moltes coses del socialisme espanyol. Però amb la constant negativa antihistòrica de reconèixer el fet nacional català, negant la identitat diferencial catalana en nom d'una falsa igualtat que enarbora la presidenta d'Andalusia Sra. Susana Diaz com a bandera i símbol socialista històricament indiscutible, ara veiem clar que el socialisme, com els vells liberals, mai ha entès que Catalunya és una nació feta per gent lliure i emprenedora que vol viure en democràcia i desenvolupar la societat del benestar en llibertat. El recurs al principi genèric de la igualtat de tots els espanyols per oposar-se a les reivindicacions de Catalunya és la dominant del socialisme decadent del carrer Ferraz de Madrid que segueixen disciplinadament a ulls tancats els militants socialistes de la federació catalana del PSOE. Pensar diferent de la doctrina oficial en el PSOE, mostrar-se heterodox, heretge o mínimament lliure pensador és, com passa a altres partits tant de dretes com d'esquerres, ser automàticament eliminat dels càrrecs polítics i orgànics, exclòs i llançat al racó de l'oblit pel clan dirigent dels llocs de responsabilitat. Qui fa crítica, vol exercitar la llibertat de la crítica constructiva o participa en l'autocrítica de la gestió, acaba sent molest per les direccions dels partits que no volen afrontar la solució de dilemes ni arriscar més el seu difícil futur polític fiat al marketing. Caminen cap l'immobilisme i l'esclerosi en les organitzacions polítiques espanyoles quan queden per fixar i resoldre les reivindicacions socials i l'extensió dels drets i llibertats, per què tots sabem el pressupost de l'Estat només el tocarà segons mani la Comissió Europea qui pugui fer-se amb la cadira del poder que la dreta no vol deixar anar ni a Espanya ni a Catalunya. Cuinen tots plegats ara amb pressa la cultura de la coalició i els pactes de govern, a la qual cosa no hi estaven acostumats des de l'inici de la transició de la dictadura a un nou sistema constitucional monàrquic homologable a Europa. A Catalunya, trencats tots els ponts de diàleg institucional, es comença a parlar de convocar un referèndum unilateral d'autodeterminació a la qual cosa, per canvi de criteri des de 1976, coincidint ara en la teoria franquista de la "indisoluble unidad de España" amb Ciudadanos i el Partit Popular, sembla, es nega avui el partit socialista que es deia partidari del dret a decidir dels catalans i de respectar la nació catalana, com també es neguen els socialistes catalans a facilitar una investidura de transició col·laborant amb un govern de centre esquerra i tirar endavant el procés. El futur polític dels socialistes espanyols cap el no-res a Catalunya, és tant clar com el de la dreta espanyola. Una vegada més el poble català, com a garantia de fiabilitat, exigeix partits que neixen i moren a Catalunya o convertir els partits estatals espanyols en residuals a Catalunya. Ser d'esquerres exigeix una política tolerant i d'horitzó obert a la solidaritat, la cooperació fraternal entre pobles, el reconeixement de les identitats nacionals, la màxima garantia de les llibertats públiques i individuals fonamentals. El problema de la inconsistència actual del socialisme també resideix en els avui autoproclamats socialistes sobiranistes que només es consideren socialistes adherits a un catalanisme col·laboracionista amb un poder conduït per unes esquerres que no se sap ben bé si acabaran sent una organització espanyola més o una delegació autònoma de partit confederal.