la realitat de la immigració africana
Els immigrants del nord d'Àfrica, excepte a Salt on són majoria, no els trobem vivint al centre de les ciutats. Milers nacionalitzats esopanyols viuen a les zones més pobres i amb menys infraestructures. Els immigrants, per la seva situaciò d'exclusió, estan més exposats que altres ciutadants al crim i a la violència. Els descendents troben obstacles per accedir avui als serveis de salut i obtenir vivenda. No tenen ni ofereixen garanties. No treballen amb els nostres bancs. No els interessa el nostre sistema financer. Els drets civils, laborals i polítics no estan garantits als immigramts. Viuen en situacions de discriminació estructural. No els trobem als cinemesni al circ. Tampoc als veiem als restairants. Amb la crisi actual és més que evident que els principis de igualtat i no discriminació no estan garantits. La raça, la etnia són factors integrants de la exclusió social i la pobresa. Si treballen reben menys que el marcat pel salari mínim. Que en Carod Rovira digui que falla la democràcia quan encara no tenim un diputat negre -hauria pogut dir africà- o un director general magrebí, és el millor reconeixement de que la societat catalana burgesa és encara una societat poc evolucionada, tancada a la integració social dels que no formen part de la seva ètnia i condició. Entre immigració africana i societat catalana ja existeix una fractura social, els immigrants perquè no confien en els catalans ni en els espanyols, somien en tornar a la seva terra, amb poques excepcions, no volen formar part del futur de Catalunya. La societat catalana o s'esforça en integrar-los en primera generació perquè no confia en una immigració que no dona cap pas per fer seva la cultura, llengua i tarannà dels catalans i pretèn viure a la nostra terra sota els seus costums, creences i diferent manera de vestir, ignorant la realitat catalana, recollint el que poden per traslladar-ho al seu país. Estan de pas. Només volen rebre. No volen deixar res ni donar res a Catalunya. Ens consideren explotadors. La seva televisió i la seva música son les bones, les nostres esglésies no són les seves, els nostres aequitectes, pintors i escultors no són els seus, els nostres museus no reprodueixen ni conserven la seva fe. Per els magrebins, ésser musulmà és la diferència fonamental. Per a ells nosaltres no som creients.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada