educació per la solidaritat

Que un treballador del metro pugui aspirar a ser el president d'un govern a Catal8unya és quelcom gaurebé impossible i utòpic. La política dels  partits de la segona meitat del segle XX disposa d'uns filtres i controls de la militància o afiliats que obstrueix qualsevol iniciativa, plantejament crític o aspiració. El dissident tant sols pot desaparèixer de la organització  com va fer Josep Lluís Carod Rovira amb ERC, i abans en Joan Hortalà. l' Angel Colom, i el propi Heribert Barrera o esperar que l'expulsin  com va passar amb Santiago Carrillo i el partit comunista. La intransigència i la manca de diáleg intern als partits és cada dia més patent amb l'escassa militància que tenen tots amb tendència a decrèixer. Convertits els partits parlamentaris en organitzacions empresa,  amb unes sigles marca en mans de continguts i persones en lluita pel seus objectius encara que no tinguin res a veure amb la marca, amb  funcionaris i soldats ideològics dirigits realment a dit,  manca una asignatura fonamental:la educaciò per la fraternitat universal, més enllà de les fronteres o territoris nacionals. La societat civil, malgrat els partits que defensen el dret de tota la societat a gaudir del benestar social, s'ha hagut d'organitzar per  resistir la crisi sortir endavant sense comptar amb  els partits, l'Estat i els funcionaris o burocràcia de la que tant es queixen també els empresaris com factor enturbiador dificultant el progrés de les empreses amb exigències i reglaments propis d'una societat d'antiquari, la mateixa que envaeix els partits buscant una butaca de preferent peer aplaudir el lider  de torn abans de cremar-lo com les falles valencianes, que no cal que sigui militant ni  ha de formar part de la vella guàrdia. Els partits tenen moltes maneres avui de fer-se presents a la societat, amb hàbils muntatges publicitaris i de comunicació, com fa el president del Govern espanyol que parla amb els periodistes a travers un televisor, o el Conseller d'economia de la Generalitat  per radio que li sembla més convincent. Les campanyes electorals  han sigut de propaganda de candidats per desqualificar els contraris com qui va a la conquesta d'un mercat, són i seran de consignes i de frases fetes, amb alguna conferència i el missatge s'anirà repetint dia a dia, inclòs després de les eleccions. El discurs ja no podrà canviar un cop llançat. Però el discurs ni serà solidàri,  no es parlarà de cooperació en els moments difícils. Es fugirà de la problemàtica del dia a dia de tots, els residents  amb dret a vot, els estrangers empadronats i els immigrants il·legals. Ara toca parlar de diners i començar a fer la declaració de renda per que l'Agència tributària  pugui pagar les devolucions de l'IRPF pendents de tornar de l'any passat.