por a la llibertat

La llibertat és quelcom a conquèrir  individual i col·lectivament.  Sota la dictadura franquista la confusió des d'el poder entre estat de dret i lleis fonamentals era constant. La Llei de Principis Fonamentals del Movimiento Nacional de l'any 1958 parlava de la unió del poble  en  un ordre de dret informat pels postulats d'autoritat, llibertat i servei com la base de l'Estat nacional, però mai va obrir legalment la possibilitat de construir una societat en la que el poble, reconegut com categoria política tingués el  dret de decidir com havia de ser el contingut de les seves lleis. Els homes del  Movimiento Nacional  havien lluitat  contra la llibertat i no era qüestió de que despertés un esperit de ciutadania, ni el desenvolupament de la personalitat humana, la consciència de la dignitat humana, llibertat com acte responsable, la capacitat d'observació, la aparició de grups amb poder per dirigir el sistema.  La  única organització per fer respectar el dret éra l'Estat com a depositari  institucional del poder destinat a realitzar  el bé comú, que és el que el justificava com institucíó que disposa d'un poder jurídic autònom  de la societat. L'Estat tant sols  practicava  l'adhesió o la repressió. Ara sembla que vivim en una societat polìticament democràtica, encara que sense tradició democràtica, però socialment conservadora, tancada a les noves formes de  fer políttica. Les pressions per decisions no originals ni individuals, sotmeses a tendències per fer desitjar el que acaba fent o votar que poden durar  generacions produeixen escepticisme, conformitat o situacions crítiques. I és que la  llei és una cosa i els homes i les dones que l'apliquen una de ben diferent, no són la llei de la llibertat, ni de la igualtat