el gran pleit de Catalunya

Espanya no és un poble feliç ni optimista. Més aviat la seva història ha sigut la de l'optimisme tràgic en tots els episodis històrics en que ha intervingut,com deia José Mª Salaverria, fins perdre tot l'Imperi amb l'entrega de Puerto Rico. Cuba i altres territoris als Estats Units. Ara som en plena campanya d'afirmació espanyola ofegant la paraula dels que no hi estan d'acord amb el desdeny, la ridiculització, la persecució i l'atac. No veiem el veritable propòsit de tanta insistència en parlar d'afirmació espanyola des del poder central, defensant l'existència d'una potència imaginària, la imatge d'una marca en descrèdit i decadència, tant per les raons del passat dictatorial pronazi i feixista, sinó també per la corrupció que ha esclatat a dreta i esquerra. Cal preguntar-se on queda la moral d'austeritat i respecte democràtic. Quin amor inspira a Catalunya i els catalans una Espanya que persegueix Catalunya,la ofega fiscal i financerament, i li impideix negociar qüestions comercials, econòmiques i financeres a l'exterior. Cal saber que porta de bo aquest to negatiu i en alguns casos amenaçador. Seguir per aquest camí ens porta a magnificar el retard polític que pateix el Regne d'Espanya davant Europa. Espanya fa com Venezuela,Turquia, França, els Estats Units, la Xina, Rússia,La Gran Bretanya. Tots s'obstinen en afirmar que són nacions,mentre que Espanya imposa una nació sobre les nacionalitats històriques que són al seu territori que vol fer desaparèixer renacionalitzant-les com espanyoles, un cop buidades de sentiments patris. El Regne d'Espanya va acabar per establir tractats de pau, amistat i cooperació amb els seus antics territoris d'ultramar, las Españas en ple segle XIX. Però segueixe la inercia i els tòpics perno tractar com iguals els iguals. No interessa reconèixer drets a qui parla diferent que els castellans, tot i que els catalans són una minoria nacional treballadora i crea riquesda. La resposta del Regne d'Espanya a les reivindicacions catalanes és monòtona. Ser avui republicà no és fer part d'una doctrina radical, però proposar-se impulsar els valors republicans ja són paraules majors. Criticar o analitzar tant sols la realitat és vist com fer nihilisme i activisme perturbador. La força política es posa damunt de les opinions dels intel·lectuals adherits al règim. Es parla amb lleugeresa.No hauriem d'atacar les institucions quan hauriem de començar per aclarir l'origen dels mals,la corrupció i l'abús, en lloc de seguir rebel·lies estèrils. També cal aclarir la formació conservadora i clerical del nacionalisme espanyol adicte a les creuades antirepublicanes dissociat del nacionalisme català, democràtic i pacífic, políticament plural, laic, progressista i partidari del diàleg social. Catalunya no és despreciada internacionalment,però si al Regne d'Espanya que vol imposar-li la servitud i la submissió. Ens tracten institucvionalment com enemics quan no ho som. No és enemic qui reclama drets justos. És el treball i la fé en el futur el que ens fa bons, efectius i poderosos, no la por amb la que serveixen les armes dialèctiques. Seria immoral que ens diguessin dia a dia que la independència reconeguda en els Tractats Internaconals és impossible i no té remei perquè varem votar una Constitució que ens ha sortit traicionera perquè ens uneix per sempre com ara diuen, a un Estat del que volem marxar perquè no suportem el seu tracta. Massa sabem fins on arriba l'absolutisme espanyol perfectament estudiat per José MªSalaverria en elseu llibre "La afirmación nacional española" piblicat per Gustavo Gili el 1917. Cal veure com va acabar Espanya a les Amèriques, considerats els espanyols com bàrbars, transmissors de malalties i corrupció, negociants d'esclaus, destructors de llengues i cultures. El partit espanyol que és el que hi ha darrera dels partits amb seu a Madrid que basen el seu projecte en la imposició de la unitat nacional espanyola, ens porta a la discòrdia i no ennobleix la idea d'Espanya. Aquest concepte absolutista d'Espanya,encara viu, és un error i no es justifica sino és per la força.Mai una Constitució ha de conduir els pobles a enfrontaments, sinó a l'exercici ampli de les llibertats, amb respecte, comprensió i tolerància. La Constitució que es converteix en un obstacle per el lliure desenvolupament dels pobles és una Constitució sense futur, fent desgraciat el poble que l'ha de patir imposada.