despertar polític

Fa uns dies el Diputat Tardà  parlava en un programa de la sexta de la possibilitat de que hi poguessin haver presoners polítics en la democràcia española que forma part de la Unió Europea. Aquesta  possibilitat de que els principals càrrecs polítics electes puguin ser condemnats judicialment a penes de presó per defensar la legitimitat  democrática i en dret internacional del referéndum,  produeix un desperatr polític que no és pas patològic, com definirien els ultra conservadors i nostàlgics de la dictadura franquista que disposen d'una Fundació i del Pazo de Meirás, per parlar de una suposada grandesa de la dictadura franquista  subvencionada amb diner públic pel Govern Aznar i pel mateix govern autonòmic de Galicia que també està en mans del PP. És l'Estat controlat per els nostàlgics de la dictadura vestits de conservadors, i no la democracia qui va arribar el 1975 com el llop de la caputxeta. No volen sentir ni parlar del referéndum d'autodeterminació de Catalunya amb l'argument de que cal protegir la societat catalana dels radicalismes estèrils -diuen- i de projectes de divisió que es volen imposar  La necessitat de la ruptura que invoquen les foces sobiranistes a Catalunya, també diuen,  és un desafiament al govern legítim de l'Estat i a la llei. És un punt crític i una visió curta per part de qui fia més en la regressió que en el reformisme. Ara descobrim de nou que el Rei Joan Carles I  va mantener la noblesa creada per la dictadura i encara va crear i atorgar més ducats i comtats a gent de dubtosa fidelitat a la democràcia. Els títols nobiliaris franquistes i els de la nova monarquia dita constitucional van complaure molts personatges, però desacreditaven  el desenvolupament institucional de la democràcia presidida per una monarquia afalagada, aprovada i  creada pel franquisme per culminar amb èxit la destrucció de la República i acabar anb el republicanisme que ara reclama Catalunya.. El que passa ens dona la mida de que a Espanya, com diu en Ferran Mascarell en el seu  recent llibre   "Dos Estados", el problema és l'Estat i les èlits que el monopolitzen que prefereixen que l'Estat s'ensorri abans que perdre el seu poder. No importa el futur  a l'Estat ni a les èlits que se'n serveixen, la qual cosa justifica el mal ús d'una democràcia que no pensa en els interessos col·lectius ni en les solucions precises pels conflictes socials i la desigualtat creixent. A diari l'Estat es mostra contrari a la voluntat de participació dels ciutadans de Catalunya,  parlant de la necessària Espanya unida, la patria comuna indivisible que és el gran argument heroic tret de la  historia franquista per impedir la secessió de Catalunya. Però no admeten que  Catalunya es mou   amb una voluntat democrática, a diferència de l'Estat i del seu Govern central que se serveixen dels poders diluïts i de la llei feta a mida per intentar controlar la situació. Som molts, iguals en drerts, diferents en facultats i drets, però d'opinions convergents en la inconsistencia de l'estat de les autonomies tal com s'ha desenvolupat. No existeix una alternativa fiable a aquest estat de coses perquè a Catalunya la independència és l'objectiu polític des de 2010. El descontentament català vol avui i ara una resposta democrática adequada, però no la de l'Estat uninacional amb la que s'ha volgut descatalanizar Catalunya. Catalunya no acepta, i ho saben a Madrid, la seva dissolució dins d'un Estat uninacional diferent. La desavinença Catalunya-Espanya  és indubtable. La desavinença ens ha dut al despertar polític sense patologies. Res no justifica perseguir judicialment els capdavanters polítics catalans com anunciava en Joan Tardà, agreujant el marc conflictiu que es va extenent  al món social i empresarial per l'agressivitat verbal i política dels representants polìtics del partit conservador que segueix  en  el poder de l'Estat i es nega a fer reformes per salvar al menys la seva pròpia crisi institucional i el mateix Estat que es va diluïnt sota la corrupción descoberta..