els diners del poble

Sovint recordem els més de 80.000 treballadors de la banca que han perdut la seva feina, els milers d'acomiadats del sector de la construcció, els temporers del camp, els que darrerament han sigut acomiadats de EULEN, els milers que no troben feina, la caiguda dels salaris per sota dels mil euros mensuals, els milers de desplaçats que viuen a les nostres ciutats als barris marginals, les vagues que s'anuncien en tota mena de serveis. Però obliden expplicar el que passa amb elsdiners del pressupostv municipal. A les reunions dels Consells de Districte hi va poca gent. No transcendeixen. No es diu l'Ajuntament, o no ho sabem veure, quantes  vegades ha sigut visitada la pàgina que contempla els de 2016 prorrogats pel 2017. Sembla que la web del pressupost estigui perduda al ciberespai. No sembla interessi descobrir que ha passat amb els diners del pressupost, més de dos mil milions d'euros. Fa tres anys que la mateixa Alcaldessa és al cim de la ciutat de Barcelona. La arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona ha significat un canvi radical de manera que ja res no torna a ser el mateix. Està per veure si acabarà fent una política al servei del poble o al servei dels seus vots. D'entrada  no existeixen les majories absolutes d'abans al'Ajuntament. Ni PSC, ni CiU. Hi ha partits que representen poc i no se sap encara si l'actual Ajuntament representa o no a la ciutadania per què els va votar tant sols una part de l'electorat barceloní. Malgrat els esforços de tots, no existeix la confluència veritable i tot està fet a l'Ajuntament per una minoria que no acaba d'entendre's amb les altres minories. Es va dir que es limitarien els sous als representants municipals, però sembla que no ha sigut així amb els alts càrrecs. No s'ha aclarit quanta gent treballa ara a l'Ajuntament. Tampoc sabem,perquè no apareix publicat a la web, com es gasten els diners del pressupost ni quines previsions hi han sobre la marxa per partides per pagar indemnitzacions pels plets que es puguin perdre amb els hostelers emprenyats que han dut l'Ajuntament al jutjat, si els tribunals els donen la raó. I els bars amb terrasses? I les obres públiques, les aturades i les que es volen començar? i els treballadors del metro amb la protesta permanent?  I el caos circulatori que ens està organitzant la regiduria de mobilitat,sembla, fent i fent cada dia més carrils bici, com el del carrer Paris que en una semana, en ple mes d'agost, sense haver sigut estrenat ja ha produït 5 accidents?  Han passat tres anys des de que un 15 de juny de 2014 Ada Colau es va sentar a la cadira de comandament de l'Ajuntament.Va retirar immediatament la candidatura de Barcelona als jocs olímpics d'hivern de 2026 que només costava diners a la ciutat i ningú es prenia en serio.Non'ha sortitamb les taxes que volia fer pagar ala Sagrada Família, però podria provar amb l'aplicació de,l'IVA a les entrades quan la Basílica es converteix en un objecte comercial. Ha intentat seleccionar els banquers d'acord amb criteris ètics i mirar que no executin hipoteques impagades ili facilitin un park de vivendes de lloguer social,m´ñesdelque ja fan algunes entitats que li recorden la situació. Però l'Ajuntament vol dirigir i les entitats no volen ser dirigides per un Ajuntament que es proclama com revolucionari i no els preocupa el negoci del pressupost municipal, però si els interessa el de les empreses municipals. L'Ajuntament ha jugat oficialment amb l'ambigüitat en el tema del Referèndum. Encara no s'ha pronunciat l'Alcaldessa sobre si obrirà o no les escoles per poder votar. Hi ha divisió en el grup que la va impulsar. Sembla que comencen a  diluir-se i a anar per lliure, sense disciplina de grup. L'herència convergent i prèvia socialista, només li han portat al seu voltant gent que no sap viure amb una altra feina i necessiten els càrrecs. Ara ha de negociar els temes dels plens abans de celebrar-los,laqualcosaprodueixelcorresponent desgast. No hi ha debat públic.Tot està pactat,excepte amb l'oposició que li retreu tot el que pot.Finalment també parlen malament d'ella molts taxistes i els okupes desnonats que li donen les culpes de la seva situació. La política real s'imposa finalment i no es pot fer el que es vol, al menys en un Ajuntament democràtic. El conflicte del turisme  amb elsapartament6s turísticsil·legals i l'incivisme, sumat a la droga tampoc li resolt l'apropament dels socialistes no sobiranistes. Menys encara el comerç il·legal que se li ha incrementat de manera alarmant fins que els comerciants també han decidit a nar ala grenya amb el nou Ajuntament. Massa fronts oberts per un Ajuntament minoritari. Reequilibrar la ciutat no és la ampliar xarxa de autobusos ni col·locar més gent al'Ajuntament o empreses de serveis que és el que fan còrrer. Això no soluciona Ciutat Meridiana que és Barcelona, ni millora el planejament urbanístic i els serveis urbans. El creixement segueix produint-se en els sectors privats dels negocis no productius que són a la ciutat, la cultura també sembla el resultat del que ens ofereix l'empresa privada. Haurien de publicar quines subvencions donen i a quines entitats. La immigració que no s'integra en el nostre sistema de vida és també una qüestió que supera les possibilitats municipals a les escoles i als serveis socials, però no es coneix quin control es porta dels empadronaments,ni en què consisteix l'arrelament que alguns invoquen per tenir papers. Fer les coses be, vol dir fer el que s'ha de fer en lloc de mirar cap una altra banda. No sempre han d'imperar els interessos de partit. No s'ha arribat a definir un autèntic model de ciutat progressista i d'esquerres, que vol dir posar en pràctica quelcom diferent a la rutina que se segueix. Millorar i renovar l'administració i el finançament seguint el model antic bassat en la imposició a la propietat privada. En definitiva, l'Ajuntament ha de fer país i dignificar la seva feina, en lloc d'intentar apaivagar els incendis i dilatar les solucions als problemes,com passava abans.