violència verbal, radicalisme autoritari

A Espanya cada dia parlñn menys de Catalunya. No els convé, dina mala imatge criticar els catalans, el motor econòmic d'Espanya. A més els ditigents polítics Bascos estan decidits a seguir la via catalana pacífica i democrática. Espanya té ara dos problemas segurs que no pot resoldre en les circumstàncies actuals. I la soluciò segueix sent el verbalisme, els atacs contra el dret a decidir i les pretensions d'una majoria catalana per assolir la llibertat plena com a poble. Però les coses canvien. Ni avui el Comissari euriopeu Sr. Almunia, entrevistat per radio s'ha atrevit a oposar.-se a la independència de Catalunya dins d'Europa, limitant-se a dir que ell opina igual que el seu partit, és a dir el que dirigeix el Sr. Rubalcaba. La posició des de Madrid és doncs de violència verbal contra les propostes catalanes. No amaguen un cert radicalisme autoritari que ataca les fonts de la democràcia mateixa. No volen que la democràcia sigui una realitat per la massa dels habitants de Catalunya, els censats al cens electoral i els immigrants que són molts a qui ningú pregunta el que volen. Però la passió nacionalista catalana no està associada ni a la violència que es respira a Madrid quan es parla de Cartalunya, ni a l'autoritarisme, al contrari del que passa a Madrid i on les amenaces verbals adressades als catalans no paren. Sempre s'han identificat els pobles amb el terme nació fins que la dictadura va arribar a Espanya amb la homogenització lingüística amb la submissió dels pobles als reis sense sentirse verdaderament espanyols, francesos o britànics. La violencia verbal espanyola contra Catalunya ha despertat a la crisi de legitimitat dels pobles que va generar la identificacipo dels pobles amb els reis. Ara els reis que sobreviuen en la moderna Europa no governen, depenen de democràcies parlamentàries i han demostrat ser humans, cometen errors, pateixen malalties i es moren com els demés humans. El poble ja sap que les persones passen i que les institucions romandran en el temps. Les comunitats abans d'arribar a la lluita política són més culturals que polítiques fins que la política pren el seu lloc en la vida social, el poble fa seu els valors que la cultura i la tradició li han format. Les reivindicacions forman part de la cultura liberal. L'erosió de la llei d'obediència al poder de l'Estat es tradueix en els moviments de masses i la cerca de la legitimitat democrática per damunt de les lleis injustes. El que està passant a les Illes Balears amb la vaga indefinida de Mestres n'és una mostra. Certes dictadurtes s'han vestit en la historia de democràcies liberals. Cal que l'actual Espanya no caigui en el mateix error, cal allunyar el radicalisme autoritari que sempre sedueix les oligarquies i l'aristocràcia del diner. Ara que ja han fet la demolició del nivel de vida dels pensionistes ens parlen de grandeses consistents en renunciar al dret a decidir i d'altra banda ens diuen que no podrem ni pagar les pensions mentres descubrim que Hisenda ha pressupostat invertir un 25% menys a Catalunya. Però encara no tenim sensació d'ofec.