la desmesura i el desgast de la paraula
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 19 de desembre del 2015 /
Posted in
força de la llei,
perfeccionisme,
procés català,
vocació de perpetuïtat
Deia el geni crític de Proudhon en la seva teoria del moviment constitucional titulada "contradiccions polítiques" publicada a França el 1870, que totes les constitucions, tant diferents de to i de color, en el fons són idèntiques. Els partidaris de cada sistema el que més cuiden és la unitat del poder, un,unit i indivisible, universal i absolut. L'autoritat de l'Estat s'ha de suposar bona i útil. La força del poder rau en la llei feta pel poder. Aquest principi val igual per les dictadures, les monarquies parlamentàries com també per les repúbliques. L'horror per la divisió del poder és la por a perdre el poder, por que conforma les tiranies en nom de la pàtria constitucional. Repeteixen tots que la sobirania és una i indivisible. També la dictadura que creiem deixar enrera el 1975. La unitat i la indivisibilitat vol dir que tots els ciutadans estaran sotmesos a una mateixa autoritat, a una mateixa legislació, a una mateixa justícia, a la mateixa administració, a la mateixa seguretat pública, al mateix sistema educatiu. L'ideal democràtic queda lluny de ser definit per les constitucions, doncs no existeix identitat ni interrelació entre Estat i societat. Tampoc existeixen interessos comuns entre els diferents grups i l'Estat. Alguns amb interessos indestructibles per què són com organs vius i treballen per establir noves relacions de dret. La negativa al canvi de la constitució com va passar a la França del 1789 és tancar la porta al progrés contra el perfeccionisme de la llei. Confiança i esperança són les dues realitats que desperten l'experiència i la novetat. Però gastada la confiança, cau el poder. La llei vella no pot ser utilitzada durant més temps com instrument de pressió a la ciutadania. La perpetuïtat de les constituciones és impossible, doncs la història ens ensenya que unes de noves sempre anunciades amb vocació de perpetuïtat substitueixen les anteriors, sobretot quan les mateixes constitucions preveuen mecanismes impossibles per la seva revisió. Durant la recent campanya electoral espanyola hem pogut veure com el desgast de la paraula dels capdavanters polítics espanyols era la demostració de les insuficiències de les lleis espanyoles i l'ús final dela llei com a instrument de domini de l'Estat i impediment de l'exercici democràtic deles nacions no reconegudes i sense Estat que existeixen al territori del Regne d'Espanya. Servir-se de la llei com element amenaçador pel procés català, recordant que un referèndum d'autodeterminació per Catalunya no cap a la Constitució, afegint que la unitat d'Espanya és mantindrà, com ha fet el Ministre de l'Interior Sr. Fernández Diaz en una entrevista que encara avui apareix penjada a l'edició digital del diari la Razón, es pot interpretar com un seriòs advertiment que recorda el de les declaracions del Capità general de la IV Región Militar, que era Catalunya, el dia de reflexió de les eleccions generals i constituents de 1977 quan va dir, en un tic d'intolerància, que "no acceptarien fets consumats". La desmesura i el desgast de la paraula segueixen el mateix ritme, ara parlant de "la força de la llei".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada