misèria de la política espanyola

En la totalitat del debats fets fora de Catalunya no han vlgut els partits catalans. No han permés que la gent sàpiga que pensen els polítics catalans. Només interessen a les cadenes públiques i a les privades amb seu a Madrid els que es declaren espanyols i donen visques a Espanya. És la seva aportaciò a la batalla per la unitat d'Espanya, fent desaparèixer l'existència de partits que neixen i moren a Catalunya. Volen la irrelevància de la política catalana, la irrelevància de voler ser demòcrates els catalans davant de qui no ho és decor i viu en la misèria moral de la superioritat del poder. Reneguen a darrera hora del poder de l'oposició quan el mateix Adolfo Suárez del que tant es declaren seguidors deia que la oposició és garant de la democràcia. També volen ignorar les minories i parlen de polítics inexperts, sense experiència de govern de la que els del PP es vanten. Suárez maldeia tant de les majories que no respecten les minories com de les minories que volen fer mal a les majories. També deia Suárez que el partit de govern ha de estar sempre obert a les veus i les col·laboracions de tots en tots els sectors de la vida política, econòmica i social. També recomanava Suárez generositat política per consolidar la cinvivència democràtica, generositat que no veien en el partit popular que recomana al fiscal de l'Estat la polìtica repressiva dels que defensen les llibertats, xiulen, protesten i es manifesten contra la política de retallades, el negacionisme continuat i permanent de la nació catalana. Contrariament al que proposasva i deia Suárez, no parlen d'una societat oberta que decideixi la seva meta a la vida i determinar les seves finalitats, és a dir decidir el futur. I aquest partit que es diu popular nega el dret a decidir de la ciutadania perquè ja decideix el partit el que s'ha de ser i el que s'ha de fer, segrestant la sobirania popular que la Constituciò reconeix al poble. Suárez considerava destructiva a més tota ideologia que faci del centralisme l'essència del poder intentant a més ofegar els sentiments de diversitat. Suàrez també veia la idea de regeneració com superació del rupturisme. Però és que no hi ha regeneració en qui vol seguir en el poder fonamentant-se en la seva experiència com a mur despectiu i fre de tota reivindicació social. Ara el negacionisme fa inviable qualsevol temptativa de reforma. No existeix en el partit popular la passió per la llibertat despertada en la persona d'Adolfo Suárez un cop alliberat de les seves relacions amb el Movimiento Nacional franquista. No els interessa el pluralisme ni el debat dels grans problemes. Cap soluciò excepte l'ús de l'expressió de rebuig "no ha lugar". El negacionisme que es vol mantenir en el poder és sens dubte l'expressió de la misèria de la filosofia de la política espanyola. La corrupció que salta a diari n'és un abona mostra, agradi o no.