laisser passer no vol dir laisser faire

Poc de realisme i molt d'utopia en les revolucions democràtiques condueixen a la precarietat política i social. Es demana coherència als polítics quan els límits ja estan establerts i no poden desaparèixer. El que està pasant a la vidapolìticca també passa a la vida empresarial. Cal avui resoldre les contradiccions entre les indústries en declivi i les noves estructures de producció i comerç internacional que es tradueixen en les actituds dels partits polítics i sindicats pendents de les polítiques monetàries, les inversions estrangeres i les reaccions dels anomenats mercats. Com deia Keynes és difícil concebre avui una política sense donar prioritat en moments de crisi a polítiques de protecció i millorament social amb una política fiscal de redistribució de la riquesa. La despesa i la financiació pública poden arribar a ser necessàries per equilibrar els conflictes vius a la societat i donar les solucions que no pot donar la iniciativa privada mancada de recursos en temps de restriccions creditícies. Som en temps de crisi econòmica de les estructures productives i del consum, a la que s'ha afegit la dels immigrants, els refugiats per conflictes armats, el terrorisme que posen en questió els grans ideals i els principis democràtics. No es tracta ara de preguntar-nos com pagar el cost de la guerra global antiyihad, solució que no consisteix en empobrir les economies, reduint el consum i les importacions excepte les d'armament i enginys militar. Però en absència de conflicte militar mantenir una economia de guerra amb política de salaris baixos significa destruir incentius a la autonomia i la creativitat empresarial a més de promoure la injustícia social i la divisió social més dura entre pobres i rics. Les doctrines econòmiques no acaben coincidint amb les doctrines filosòfiquesº, doncs el millor govern sempre s'ha considerat és el que governa menys. Però no és admissible un immobilisme polític davant la crisi social derivada de l'atur i la misèria social. Progrés econòmic i social no és pot definir amb el concepte de crear riquesa i grandesa provocant la decadèmcia o la ruïna dels veíns o dels territoris crítics amb una intervenció econòmica irreflexiva destinada a l'acaparament compulsiu dels recursos en mans de l'Estat al servei de les oligarquies financeres. La llibertat no està feta per permetre l'abús i impedir el salari social pels que perden el dret de rebre la pensió de l'atur. Com estableixen les Sentències del Tribunal Europeu dels Drets de l'Home de 7 de maig, 8 d'octubre i 15 d'octubre de 2013 en una reclamaciò contra les retalades salarials a Grècia, afirma que sortir de la crisi és una responabilitat històrica i el legislador disposa d'una gran laxitud d'acord amb els imperatius de la utilitat pùblica, amb una base racional. Però el mateix Tribunal es declara intransigent amb l'Estat de dret i la no discriminació, doncs l'Estat ha de respectar la dignitat de les persones amb inependència de les dificultats financeres. Com deia Babeuf en plena revolució francesa, cal despertar a l'esperança i no deixar que la desesperació ens sepulti.