BOE, partitocràcia i Estat de Dret

El col·lectiu novecento, posant en qüestió l'any 2013 el règim polític espanyol, admet la mobilització i la protesta política com una condició necessària, si bé considera que no sempre es tradueix en un canvi social, per concloure que "necessitem democràcia, el que demana imaginar, dialogar i construir". Però entre El Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya s'ha donat per acabada l'operació diàleg. Ha sigut el Govern d'Espanya el que l'ha retirat i ha anunciat que seguiran la linea dura. Demostren finalment que la llei a Espanya és la expressió de la voluntat del poder. En la política actual qui controla Govern i Parlament fa la llei. Quan es parla de la llei com expressió de la voluntat general, només es revela l'origen, però no l'instrument real ni les conseqüències si amb la llei es vol sotmetre la legalitat a la voluntat arbitrària d'un govern. Cap constitució, cap govern poden apropiar-se de la noció de la llei i del poder legislatiu sense posar en pèrill l'Estat de Dret i la mateixa democràcia. La acció de govern és convertiria en el que el professor Joan Queralt anomena "el BOE contraproduent". La Constitució actual és representativa i minimament participativa, doncs els legisladors es troben lligats i sotmesos a les seves organitzacions polítiques que els han promogut al càrrec de Diputat o Senador. La partitocràcia imperant imposa restriccions a la llibertat política dels seus Diputats que es converteixen en funcionaris públics quan la titularitat del poder públic correspon al partit i al govern, quan el cap de Govern és també el cap del partit, concentrant tot el poder, condemnant al silenci tota discrepància. La sobirania nacional deixa d'existir per passar a ser sobirania parlamentària tutelada pel cap de govern, doncs com deia Bodino, la noció de la llei deriva de la qualitat de l'autor de l'acte legislatiu. El mateix Montesquieu confirma que el, poder legislatiu té un domini propi, de manera que el Govern no hauria de tenir poder reglamentari per redefinir i reorientar l'aplicació de les lleis segons el moment, segrestant el poder de legislar. Però la Constitució declara la superioritat de la llei perquè tots els funcionaris, totes les autoritats estan obligats a obeir les seves disposicions i el seu contingut no pot ser modificat ni derogat pel govern de torn ni pels tribunals en la seva tasca de l'aplicaciò de les lleis en cas de conflicte entre parts i entre parts i administració o entre administracions. Però el concepte de generalitat de la llei i de la regla de dret no poden quedar en mans de la influència de les idees polítiques ni dels inetressos de govern, doncs la llei ha de ser la mateixa per a tots con exigeix un Estat de Dret, l'anomenat Imperi de la Llei. La voluntat general doncs existeix si el sistema és de llibertats i són les llibertats les que donen empara a la voluntat general de la que ha de nèixer la llei democràtica. A la Constitució dels Estats Units d'Amèrica de 1787, es reconeix com autor de la llei constitucional el poble mateix, passant les ordinàries a ser creació dels legisladors, doncs la Constitució és la llei del poble, no la llei dels legisladors. Cap govern pot considerar-se legitimament com representant de la voluntat general, com tampoc cap parlament, quan el ciutadà queda constitucionalment apartat de la formació de la llei, doncs el dret de participació per ILP nom és la solució exclusiva per compensar la limitació del dret de partitipació popular que queda en mans del cos legislatiu desprès d'unes eleccions.