violència i mentida de la provocació

Hi ha qui comença a parlar des dels de que a Catalunya hi ha violència. No sé què entenen per violència i si ni tant sols alguns dels que bparlen dee violència l'han vist en algun lloc. Tampoc sabem què entenen per violència. Si és una manifestació o un acte de protesta, és ben clar que no es tracta de violència, si entenem per violència qualsevol acte hostil amb força física. Si es tracta de paraules malsonants i xiulades com expressió de desgrat d'alguna actuació, tampoc és això valorable com un acte de violència. Nomé es produeixs en l'imaginari de la persona que ho diu amb una clara intencionalitat de confondre i donar una mala informció o transmetre una situació coactiva inexistent. Hi ha qui voldria una comunitat d'idees, d'opinions i d'interessos. Però no vol veure ni comprendre que els interessos i les idees de la Catalunya democràtica no són els mateixos de la Moncloa ni de la Zarzuela. Les diferències són clares. La tendència de l'Estat central cap el monopoli del poder és conseqüència de l'afany de domini d'un imperi desmembrat que es proposa dominar tota la política. Domini implica restriccions als dominats. Catalunya és territori dominat per un Govern d'Espanya que, passant per damuint de Parlament de Catalunya i Generalitat, transforma la sobirania catalana en dependent. Només mirar la història d'Elna, els fetrs ens recorden que la població catalana d'Elna fou annexionada per el Rei Lluís XI de França i el seu defensor Bernat d'Om decapitat el 1474. El territori fou restituït a Catalunya el 1493, fins que el 1659 Castella el va cedir de nou, amb el Rosselló, a França en pagament de deutes de guerra, acabada la guerra dels Segadors amb Catalunya 1640/1652. Decapitar els caps de la defensa contrària vençuda o els de l'aixecament és un vell costum de la violència militar del vencedor. En l'època moderna fins la mort del dictador es feien ajusticiaments per Consells de Guerra i afusellaments o garrot vil segons els casos i qualificacions per Sentència. Avui és la desobedi+ència com a figura delictiva la que impera i serveix per a tot. Desobeir el dictat de l'autoritat no comporta bandejament, allunyament o estranyament del territori com durant la dictadura. Però les acusacions són el primer pas per allunyar el politic rebel del seu lloc de pocer per molt que hagi sigut elegit democràticament, donant compliment a un programa o un mandat electoral. L'obligació d'obeir el que jutges no elegits democràticament decidexin està avui per damunt del mandat democràtic i de la sobirania dels pobles annexionats a Espanya o a França. El problema s'agreuja quan aquesta Justícia sembla desconèixer i no considerar les obligacions de respecte al Dret Internacional que legitima i converteix en legal l'aspiració dels catalans al referèndum d'autodeterminació. Està per estudiar i valorar fins a quin punt pot avui l'Estat mantenir la idea d'obediència obligada a poders que el poder supranacional del Dret posa competencialment i jurídicament en discussió quan toquen fets vinculats a rets internacionalment protegits com a fonamentals. Vol dir això que Espanya no ha evolucionat en el món del Dret? Vo, dir això que el Poder d'Espanya encara no ha assimilat el que significa formar part d'un ordre internacional en el que allò que menys pesa és la Constitució o dita Carta Magna d'un Estat, perquè s'imposen les llibertats per damunt de les muralles constitucionals caigudes, edstant ja abolida la pena de mort, tant física com política.