Cap a una reforma democràtica de nova planta

Ramón Tamames, conegut membre del practicament desaparegut partit comunista espanyol, explicava en el seu llibre "Un proyecto de Constitución española" publicat l'any 1977, i té raó, que a la mort del dictador es van confirmar les resistències a la transformació democràtica de l'Estat. S'oposaven als canvis dues forces disposades a la perpetuació del seu poder que creien hegemònic. Els col·laboradors de la dictadura i la classe social adicte al franquisme creada per els interessos creats per aquests més els partidaris de l'ordre pùblic existent s'esforçaven per consolidar parceles de poder polític i social que veien se'ls escapaven. Queien els Sindicats Verticals que finakment es van dissoldre i el Movimiento Nacional es quedava buit d'afiliats que es passaven a donar d'alta a noves formacions polítiques, a dretes, a centre i a esquerres per fer-se amb el futur. D'altra banda la oligarquia financera, que encara continua existint, s'assegurava el control practicament sense límits de l'estructura econòmica i social. La oposició democràtica constituida per notables de diferents partits i tendèncie era legalment inexistent. No havien acceptat participar en la llei de Asociaciones del Movimiento, i seguien al marge de l'acció d'un govern no elegit democràticament que decidia i disposava inicialment el model de canvi amb la Llei per la Reforma Política de 4 de Gener de 1977, ni va poder intervenir en el referèndum per la seva aprovació, per tant de manera antidemocràtica. La oposició democràtica, desprès legalitzada i la que no ho fou, com els republicans catalans, no encertava trobar la forma d'oposar una alternativa conjunta al neofranquisme i a la oligarquia financera. Es va anar a unes eleccions controlades per els homes del Movimiento que s'havien fet càrrec de les reformes del sistema polític inicial, sense practicar cap ruptura. Amb el Decret-Llei 20/1977, de 20 de març van establir les normes electorals que permetien situar diputats i senadors amb més facilitat a unes provincies que a altres pel nombre de vots necessaris. No era el mateix presentar-se com a candidat a Barcelona i Madrid que a Soria, Zamora o Logroño. Amb les noves normes els grups i cercles conservadors es volien assegurar una presència política innegable a través del vot controlat en els seus feus. El mateix Decret 20/1977, com cita Tamames, deia que era "fruit d'altres circumstàncies històriques i d'opcions polítiques diferents". La desigualtat i la injustícia electoral quedaven garantides per via legislativa. D'aquesta manera es van assegurar els partidaris de l'evolució política, la permanència en les cambres representatives de molts dels col·laboradors i seguidors de l'antic règim, evolucionats a demòcrates i sense moure's dels seus llocs de treball, la qual cosa es va notar a l'hora de redactar la Constitució de 1978 que semblava més la posta al dia de la de la restauració Monàrquica de 1876 adaptada a les lleis del règim franquista, mercés a la influència i exigències precisament d'aquest grup de neofranquistes que van preferir i imposar la Monarquia com a garantia de les llibertats "dentro de un orden"i la doctrina falangista sobre la "unitat d'Espanya" recollida per el General Franco en les seves Lleis fonamentals del "Nuevo Estado". La oposició es trobava dividida, ningú no discutia el fet monàrquic, molts en base a la idea de l'accidentalitat de les formes de Govern i altres per conveniència a l'espera de situar un Estatut d'Autonomia acceptable, tot i sabent les dificultats que tindria passar un text no consensuat a aprovació d'unes Corts Generals ara dites Congreso de los Diputados. La idea constitucional de la unitat d'Espanya seguia ancorada en el passat de la desfeta colonial. Res que no fos afavorir el centralisme i la subjugació de les provincies, no podia ésser acceptat. Es va inserir de nou un vell concepte de Nació espanyola que sabien de bell antuvi els redactors no podria satisfer les ansies de llibertats de les nacions finalment no reconegudes, com ha sigut el cas de Catalunya. El Govern i les forces polìtiques hegemòniques que es repartien el poder fomentant el bipartidisme no van ser capaçoa de superar aquest estret i erroni punt de vista i manca de diàleg obert i sincer amb les nacions històriques que es reivindicaven. És a dir, que el règim a més de nèixer sense respectar els principis democràtics va intentar consolidar a través de la Constitució un règim legal d'origen injust, foment de la desigualtat entre pobles i violent, basat en postulats o idees no democràtiques. No ens ha d'estranyar ni sorprendre el que ara passa a Catalunya. El Govern Central no ha canviat les seves velles formes. La idea de domini i hegemonia indiscutible del poder absolut de l'Estat espanyol, per damunt dels principis i de la voluntat popular dels pobles que com Catalunya són nació, segueix vigent a Madrid. La evolució política cap una democràcia integral es va quedar aturada en els formalismes dels primers moments del canvi de règim. Les oligarquies financeres han seguit dominant l'escenari i obrint portes giratòries als governants, tant de dretes com d'esquerres, que es comporten adequadament sense tocar llurs interessos. També s'hi van apuntar els governs conservadors d'una autonomia que es quedava en autonomia no rebel i no volia anar a més perquè convenia més fer-se amb un mince pressupost i viure del crèdit, quelcom molt espanyol com s'ha vist, que discutir-ho tot i recordar al Govern d'Espanya que Catalunya és una nació ben diferenciada, amb dret a decidir lliurament les seves lleis, organització económica, règim social i relacions internacionals.