contra la concepción mecànica del Estado y del derecho

Amuina la actual concepció mecánica i coactiva de l'Estat. Molta gent pensa ara al cap dels anys de la transició, que la veritable democràcia a Espanya està per fer. El poder el van administrar persones sense educació per una democràcia. Encara s'educa la gent per servir ciom asalariat d'empresa o pel futbol. Hem volgut donar a les associacons polìtiques el nom de partits, i no han sigut ni associacions, mancades de democràcia interna des de un bon començament. Recordem la malfiança entre membres d'un mateix partit quan abans de integrar candiats en les llistes electorals s'els iobligava a anar al Notario a signar actes de renuncia anticipada a l'escó que conservava el Secretari General per un si de cas. Els partits eren i són encara uns tots diocsiplinats com a model inaceptable per ser considerats democràtics. Fou vital començar el canvi amb l'acceptació dels drets humans, amb el control efectiu pels ciutadans de les accions dels governants, amb un poder judicial indeopendent, àgil i fort, amb mitjans pser dur a terme la seva finalitat d'àrbitre als drets de cadascú i desenvolupar una efectiva justícia social. Per canviar ha d'haver-hi bona voluntat per part de tots i joc net. Caldrà oblidar diferències que ens puguin portar a un conflicto. Els democrates sembla que surtin per generaciò espontània, però no els agrada la participació del poble en l'exercici del poder, sembla que prefereixin la antidemocracia, la de les oligarquies. Existeix encara el caciquisme a molts sectors i municipis, a més del sectarimsme a molts partits convencionals que no són capaços de crear grans nuclis de pensament arrossegant-se pel tactisme. No es socialitza allò que és indispensable i ha de servir a la societat, ans al contrari es privatitza per gaudir dels guanys de la concessió. El mateix cas castor de la injecció de gas subterrànea a la zona d'Alcanar amb una previsió d'indemnització en cas de suspensió és un cas clar de capitalisme concessional, depenent de la concessió pactada amb l'Estat. No és un capitalisme productiu carregant les pèrdues a l'Estat com una obligació. El fet demostra la importància del poder personal i les conexions amb el poder i la manca d'una participació institucionalitzada. Hem de preguntar-nos cada dia més si existeix una clase dirigent amb ideals democràtics. Lamentablement hem de concloure que el part de la democràcia està a mig fer i que será dolorós per les malfiances entre uns i altres. No convé que l'Estat submeti el dret de manera que arribi a perdre el seu nivell ètic per convertir-se en una expressió de força. La sobirania és veu com un poder absolut i suprem. No es defineix la seva naturalesa, sense estudiar les prerrogatives del ciutadà anteriors a l'Estat com són les llibertats formals que ara l'Estat vol limitar, ignorant que el dret de suifragi incorpora el de referéndum o la anomenada via d'iniciativa que exigeix la transformació del dret doctrinari en que es basa l'Estat que no té en compte els moderns moviments constitucionals. L'Estat ha d'exercir el poder com expressió de la seva capacitat per viure el dret i l'ordre jurídic evolutiu marcat per la equitat, en lloc de entendre's com un poder coactiu enfrontant-se a l'esperit del poble, a la veritable consciència nacional. Aquesta pugna és la de la criso de valors, la de la crisi de l'Estat mateix que ha perdut el seu significat dins d'una democràcia europea.