Pas creuat al carrer de tots

El progressisme s'ha allunyat de l'eufòria dogmàtica dels anys 70 i han aparegut moviments antiglobalització, antisistema, sense propostes alternatives reals, incapaços d'aturar la regressió política i les desigualtats socials. La política avui a l'Europa conservadora només té com horitzó l'economia i el deute públic impagable  dels Estats. Espanya i Catalunya no en són una excepció. No existeixen excepcions a aquesta situació global.  Pwer`po Catalunya poot oagar, mentre Espanya, no. Avui es posa de moda pel govern espanyol la paraula convivència, moralització i defensa de l'interés general, posant-se en segon terme  la lliberttat i la solidaritat. Parlen uns de convivència per anar contra la corrupció i la degradació de la qualitat de vida o per oposar-se a l'evolució de les democràcies locals de nacions sense Estat amb coexistència forçada. Tot el que va contra el sistema establert és converteix en il·legal, inadmissible, inconstitucional o revolucionari. No s'admet la crítica del sistema. Els governs tendeixen a eternitzar-se per la no renovació. Liders que es repeteixen d'elecció en elecció, com els reis no electes. La societat de les democràcies avançades  es dota de nous valors. Hi han pobles que els practiquen i altres que defensen velles pràctiques i no posen fré a l'existència i activitats de grups lligats a les doctrines totalitàries de l'alemanya nazi i el feixisme de Mussolini, responsables de la pitjor guerra mundial del segle XX. Ara els  noviments polìtics., tots, de dretes o d'esquerrees, no omplen estadis ni places de toros. El carrer és casa seva, la casa de tots. Tots volen fer seu el carrer que trepitgen Als carrers de Barcelona han aparegut totes les banderers, les constitucionals, les preconstitucionals, les senyeres, les estelades, els sense bandera vestits de blanc, simbologia nazi, banderes de partits i sindicats, tothom onejant els seus símbols preferits. Espuliquen Manifestos per tots erls crieris. Però ningú s'adona que Catalunya és un lloc geoestratègic de comunicacions, relacions i productivitat que té tot els mercats oberts, a diferència de la UE que pugna amb EEUU i China per sobreviure també davant la puixança dels BRICS. Les empreses dites cotitzades que viuen de concessions i facilitats crediticies,  poden caure en picat amb la independència catalana al igual que els bancs que han abandonat Catalunya. Altres els succeiran  com han vist amb interés els suissos. No negociar i no voler pactar amb Catalunya pot significar un periode de inestabilitat a Espanya que Rajoy no es pren seriosament creient que inundant Catalunya d'elements policials haurà resolt el problema a gust de la Commissió de la UE. La caiguda de les borses després de l'1 d'octubre ha sigut un seriós avís per Espanya seguit d'un augment de la pressió del deute, situació que afebleix el Govern espanyol davant Catalunya. Els voltors financers no perdonarien Espanya si l'han d'intervenir, o preparar un rescat, mentre Catalunya tira endavant i fa pujar el seu PIB. Això explica la resistència e Madrid i l'excusa de que fem il·legalitats. Al Govern d'Espanya interessa que el Govern de Catalunya faci marxa enrera que considera contràries a l'intrerés general d'Espanya, considerant no realitzat el referèndum que diu la Generalitat a la que acusa d'haver trencat la neutralitat exigible a un poder públic, creant un risc greu per la convivència democràtica, cosa que costa de creure, doncs els catalans no provoquen incidents i són gent pacífica. Totes les consideracions en un acord de Consell de Ministres fet el mateix 11 d'octiubre, abans de la compareixença del President Rajoy al Congreso de los Diputados, amb un burofax enviat simultàniament al Presidente de la Generalitat, fent-li el requeriment previ previst en l'article 155 de la Constitució. L'objectiu és la inhabilitaciño del President i la convocatòria de les eleccions autonòmiques que reclamen insistentment Ciutadans, PP i PSC, pensant que  atemorint la gent i fent-li tenir por, amb el canvi de domicili fiscal de bancs i grans empreses, conseguiran l'objectiu de fer-se amb el govern de Catalunya i tots callarem. Qui això pensa coneix poc els catalans. Als catalans ens preocupa aquest esperit primari i el pas creuat de la política espanyola, fent avui exhibició de material militar i homes uniformatgs al públic de Madrid. La política de les desfilades,  la demagògia, el populisme de les banderes i les consignes com "Puigdemont al paredón i el tuerto también", les hem sentit aquests dies passats.  Crec que són mostres d'odi inacceptables per qui les ha permès. També la gent que el dia 10 era al Passeig LLuís Companys esperançada i il·lusionada, esperant la declaració parlamentària de la independència de Catalunya i la Proclamació de la República Catalana, va passar a la decepció i la desesperació en qüestió de segons. Els sentiments es van sentoir ferits. El pulmó presidencial de la independència s'havia aturat en plena sessió. Assumir resultats d'un referèndum fet sota la violència policial, amb una part important de l'electorat que no va poder votar i una altra que no sabem que va votar per què van segretar les urnes plenes de paperetes fou tot el que va fer el President Puigdemont, parlant de declaraciñó d'independència per establir una República catalana, immediatament suspesa per negociar i tribar mitjancer. Més de 400 urnes van sdegrestar els els Mossos i no se sap exactament les que es van endur a cop de porra la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, Però el que és cert és que més d'un milió de persones i vots s'han de sumar als dos milions vots que es van poder comptabilitzar. Es va mobilitzar en realitat més de la meitat de l'electorat. I això els analistes no ho veuien com tampoc el Govern espanyol. Contraposen llei i constitució a legitimitat democràtica.  Consideren deslleial el que h a promogut i defensat el President Puigdemont i parlen de la presumta comissió d'un delicte que fou  suprimit del Codi Penal el 2005. També neguem l'aplicació del det internacional invocat. Segons el Govern espanyol no i ha hagut referèndum i s'ha infringit la llei i desobeït el Tribunal Constitucional. No fou el que esperavem.  Però ara hem sabut que Puigdemont fou pressionat pels seus propis companys de partit Marta Pascal, Lluís Corominas i Artur Mas. Volien posar el fré a la independència. També  sembla que el President del Consell europeu Sr. Tusk el va trucar per dir-li que  convenia negociar i donar temps. Avui veiem que la  Comissió exigeix sotmetre's a la Constitució vigent i a la llei espanyola, defensant la unitat d'Espanya. Donen a la UE l'esquena a Puigdemont després d'haver-lo enganyat?  Ens podem creure que som tant burros com es pensaven si l'engany és veritat? Sembla que la desobediència a l'imperi de la llei repressiva, de legitimat discutible en dret internacional,  no és ben acceptada  a la Unió dels Estats. Poc importen "oficialment" a la Unió European dels Estats les discussions internes  als Estats mebres  sobre competències, drets i llibertats que no afecten a la vida normal de les institucions europees. Només els preocupa que això no desestabilitzi el funcionament econòmic de la Unió. No volen que Catalunya sigui el motor del canvi a Europa. Als Estats no interessa la Europa dels pobles. Pot ser que ens haguem de plantejar si hem de voler tant ser ciutadans europeus o ens quedem simplement en ser catalans europeus, integrant-nos en un altra espai polític i comercial en el que no serveix el veto d'Espanya. El plet històric de Catalunya per recobrar l'Estat propi, que ja té una duració superior als 300 anys, és el més llarg de la història. Generació rere generació s'ha mantingut viu l'espèrit de lluita dels catalans per la seva llibertat nacional. A la història també hi trobem els nostres frac assos, errors i incidents de les diferent temptatives per conquerir el ple autogovern. No volem perdre més la oportunitat de construir una societat nova, un país lliure amb nous criteris i formes de funcionar les administracions i la Justícia en nom del poble. l trànsit segueix per molt que es vulgui aplicar a la Generalitat l'article 155 de la Constitució imposat per l'ex Ministre franquista Sr. Fraga Iribarne. La història no té aturador. Com no es va aturar el 1939, tampoc el 2017. El futur no s'ha perdurt, passi el que passi. El domini hegemònic sobre Catalunya té mal final financer com ja veuen els experts i elsw foons voltors. GHan d'entyyendre a Madrid que el futur no és passejar banderes espanyoles, sinó practicar la democràcia . Com deia Joan Tardà ahir  en el seu discurs contestant Mariano Rajoy, "la democràcia vencerà". Poc tenen a fer contra una societat com la catalana, culta, treballadora, pacífica, democràtica, plural   i partidària del bon veïnatge. És el que els catalans també voldriem per una Espanya  lluitant contra les desigualtats patrocinades per la legislació del govern Rajoy. Aquest govern regressiu espanyol no vol mediadors ni negociacions. No pensen que no es pot anar en ple segle XXI i a Europa, contra la voluntat democràtica d'un poble i els seus sentiments,  menystenint-los i a cop de porra. No és recomanable  aplicar l'article 155 de la Constitució a Catalunya. Millor per Espanya pactar i negociar que voler imposarper la força la seva bandera i Rei a Catalunya. La política de vencedors i vençuts s'acaba tornant contra els que es creuen vencedors. Millor que l'Estat no segueixi infringint la disposició final segona  de la Llei de Cossos i forces de seguretat de l'Estat que, segons explicava ahir un diputat del PNV al Congreso de los Diputados, impideix  l'actuació legal dels cossos policials a Catalunya sota control del Ministeri del Interior,  que correspon en canvi controlar i decidir a la Generalitat.