castrisme, final d'etapa

La mort d'en Fidel Castro és el final d'etapa d'una visió antropològica basada en el comunisme definit pel marxisme leninisme. El marxisme leninisme abraçat per Fidel en plena revolució cubana, va justificar fa 60 anys la dictadura a Cuba presentada com alliberament de la sobirania perduda. A l'arribada de Fidel Castro Cuba era un territori econòmicament dependent dels Estats Units. Els interessos dels empresaris que realment dirigien l'economia del'illa havien imposat un desastre social per la seva avaricia i la irresponsabilitat de l'abús del domini laboral. Cuba s'havia vist obligada a sotmetre's a la volunat dels americans fins l'arribada de Fidel Castro que va crear un humanisme diferent de l'aplicat pels règims occidentals. El gran partit del poble sempre ha sigut la revolució per construir una societat igualitària i de progrés dins de les limitacions queli foren imposades pel bloqueig del capitalisme. Va saber superar el retard històric que allunyaven cuba del coneixement i la ciència. Es va saltar el fre del capitalisme exterior que volia impedir el desenvolupament cubà per seguir disposant de mà d'obra i mercaderia a baix cost, d'un poble amb un nivell cultural feble, amb una dictadura dela burgesia reaccionaria i repressiva de les llibertats que només facilitava els negocis dels grans especuladors, en lloc de fer possible la igualtat d'oportunitats i el pro0grés social. Fidel ha marxat donant exemple d'igualtat. Ho va anunciar a la darrera compareixença pública fa pocs dies fent un cant a la humilitat a l'hora de fer el camí a la mort com els demés. El poble cubà de l'illa és solidari dins de la pobresa a que el va sotmetre el bloqueig econòmic del món capitalista. La gran importància estratègica de Cuba és avui cultural i la riquesa científica i tècnica desenvolupada. Amb poc els cubans han fet molt amb la coperació del bloc soviètic i ara també de la República Popular Xina, Castro, amb el temps, ha sapigut guanyar-se l'amistat i confiança dels pobles que no estan pel neoliberalisme especulatiu i la coexistència pacífica amb el pluralisme religiós. Cuba, amb esforç i sacrificis ha superat tota temptativa de col·lapse i no s'ha lliurat al capitalisme. La revlució cubana, treballant per la desaparició del capitalisme agressiu no és una revolució fallida com va ser la zapatista a Mèxic. Ara es tracta de que la disidència no opti per una actitud d'assetjament del règim en lloc de promoure el pluralisme i el diàleg amb i fora del partit comunista per la via pacífica. La revolució no exclou el pluralisme dins de les esquerres i tampoc l'ha d'excloure amb els disidents demòcrates quan es tracta de tirar endavant el país posant, però fre als abusos, dominació econòmica i especulació encoberta amb falsos programes d'ajut i finalitat subliminal de neocolonialisme. Cal també que el carnet del partit no sigui l'acreditació per escalar dins l'ordre social i conseguir feina. Cal que els cubans de l'illa entenguin que el futur no l'aconseguiran aspirant a ser funcionaris de l'Estat i viure la rutina del dia a dia, buscant diner negre per complementar el poc salari i pensions que reben. Cal també que els cubans de Miami no es proposin desestabilitzar Cuba ni especulin amb somnis de noves bahias de los cochinos a través de les inversions i corrents comercials o crear nous blocatges antihumanitaris. El que importa ara és el poble cubà, no els seus dirigents.