la Monarquia per la que no lluitaré

En temps de la dictadura sempre hem tingut polítics que s'han pronunciat en favor de la restauració de la Monarquia, la retauració de la legitimitat monàrquica que va acabar fent el dictador amb la llei de sucessió per perpetuar el seu poder personal beneït per una oligarquia fratricida. Es partia de la base de que les formes de govern són un tema accidental i que a Espanya per canviar el règim calia implantar el més convenient i adequat pels interessos col·lectius. Els anys 40, dies abans de la mort d'Alfons XII que ja havia abdicat en favor del seu fill Joan de Borbó, semblava que Franco retornaria la Monarquia a Espanya en la persona del Comte de Barcelona. Però no fou així. No està clar si no procedir a la proclamació i reinstauració dela Monarquia fou una maniobra o fou Hitler qui es va oposar perquè Joan de Borbó era marí anglès. També estava descartat que Franco reposés la República que havia enderrocat amb tota la hostilitat dela força militar que comandava. La Constitució de 1978, no apagades les llums de la dictadura, va convertir en legítim un Rei que no ho era desde'l punt de vista dinàstic per continuar el règim. Però aquest nou Rei, veient l'impossible com a successor del dictador, va optar per facilitar la transició prudent desde les mateixes estructures dels vencedors de la guerra civil que seguien al poder a la mort del dictador l'any 1975. El canvi de titular del poder personal havia d'obrir una etapa de reconciliació i donar pas a la normalitat institucional democràtica homologable a Europa. La funció essencial de la nova Monarquia seria la de pacificadora, acabant a Espanya amb el totalitarisme vençut anys abans a Europa. El nou Rei, abans de ser Rei, s'havia desfet en elogis públics al dictador i va acceptar la Corona passant per davant del únic rei que legítimament podia reclamar el seu lloc malgrat les disposicions del dictador que havia llençat al desterro el Comte de Barcelona per presentar a Lausanne un programa d'apertura en lloc de sometre's al general Franco, que va desagradar l'ànim d'un dictador obstinat i implacable. La separació entre pare i fill va quedar palesa. La llei de sucessió va signifocar la negació radical de l'essència de la monarquia hereditària, deia Gil Robles l'any 1974 en el pròleg del llibre "La Monarquia por la que yo luché". El futur Rei es va implicar inicialment en la continuïtat institucional, jurant el príncep el 1969 i també la seva proclamació com a Rei el 1975 davant unes Corts Generals que ho eren tot menys representatives. De manera que una nova Monarquia successora del franquisme que humiliava la dinastía, fou ilegítima desde el seu començament. La Constitució de 1978, continuïsta del sistema legal reformant només la forma d'elecció dels representants a Corts ha permés consolidarla Monatquia, protegint-se amb el Codi Penal i el comandament de les forces armades. Fou una solució precària que amb el temps ha demostrat l'incompliment de totes les promeses, vestides de vocació integradora. El Rei Felip VIé de Castella, actual Vé de la Corona espanyola, en el discurs de la seva proclamació com a Rei d'Espanya el dia 19 de juny de 2014 es va declarar Rei constitucional, aprofitant la Constitució en vigor que reconeix la Monarquia com a prolongació de la llei franquista de successió en favor del seu pare, incorporada sense dir-ho als espanyols al text constitucional. Va dir que respectaria el principi de la separació de poders, la independència de la Corona, la neutralitat política i que faria dels ciutadans la seva preocupació com eix de l'acció política. No va trigar a parlar de la unitat d'Espanya dient que no era uniformitat i que reconexia la diversitat que segons ell defineix la identitat d'Espanya, que neix a més de la història comuna. Avui, a l'acte d'apertura de la legislatura ha tornat a parlar de convivència, diversitat, respecte i entesa com a valors permanents, d'esperit de concòrdia en la vida de tots. El resultat ja el sabem. Noves promeses i afirmacions que com les anteriors es quedaran en no-res en mans d'un govern conservador disposat seguir criteris unitaris, seguir atacant el català i la seva cultura marginada a Espanya, a perseguir penalment els polítics catalans que reclamen la independència com a dret natural d'un poble perseguit, vençut, humiliat, sufrint un bloqueig econòmic i contra la seva capacitat de relacions internacionals important, organit