el referèndum segueix igual

Parlo avui de l'oportunitat democràtica de resoldre un conflicte que té perspectives de continuar agrujat per la possible violència del'Estat que confon a la inversa llei i ordre amb drets democràtics i dret internacional. L'expressió "segueix igual", la referim sempre als processos judicials llargs i als malalts de difícil curació. Però el tema del referèndum que vol el poble català no pot ser considerat d'aquesta manera. En ocasió d'una conversa amb uns amics ha sortit el text de l'article 152.2 de la Constitució que exigeix la celebració d'un referèndum entre els electors inscrits en el cens del territori corresponent per modificar un Estatut d'Autonomia. Es tracta del reconeixement per la Constitució espanyola del referèndum vinculant com a legal. Que la Constitució no digui res del possible referèndum d'autodeterminació que si reconeix, sense limitacions ni exclusions de pobles la Carta Fundacional de les Nacions Unides de 1945, no impossibilita la seva celebració si és acordadaper els representants democràtics del poble afectat que es vol separar d'un Estat i consrtituir-ne un de nou. Catalunya reuneix els requisits per ser considerat Estat segons el Tractat de Montevideo de 1933 perquè disposa d'un territori, un poble estable, un govern i capacitat per les relacions internacionals. Però el Tribunal Internacional de Justícia ha obert altres vies des del 2010 perquè a més qualsevol separació unilateral pacífica i democràtica d'un poble per esdevenir independent del'Estat actual es pugui considerar legal d'acord amb el dret internacional. És a dir que el Tribunal Internacional de Justícia ha validat desde 2010 amb el cas Kosovo, que Catalunya pot ser Estat independent i la Constitució espanyola no té cap valor davant el dret internacional per intentar impedir la declaració unilateral d'independència o la celebració d'un referèndum vinculant com expressió de la democràcia. Si a més afegim la resolució del Tribunal Suprem del Canadà de 10 d'agost de 1998 sobre el dret de Quèbec a celebrar un referèndum d'autodeterminació en base al principi democràtic, queda palès que la solució democràtica és un referèndum vinculant,lliure i amb totes les garanties. El referpendum no espot impedir intentant afeblir el país afectat desprestigiant els seus liders, manipulant la realitat i servint-se d'una legalitat que xoca amb el dret internacional, sense importar-li al Govern obrir una crisi constitucional malinterporetant el dret dels Estats a la integritat dels territoris davant d'agressions externes amb el dret a impedir la secessió democràtica d'un poble que exigeix per la via democràtica i d'acord amb el dret internacional el reconeixement de la seva nacionalitat. Joan Ridao defensava que podem ser independents. Efectivament, Catalunya no és una colònia d'Espanya, sinó un territori i un poble que forma part d'una democràcia aparentment consolidada amb el comú denominador dels valors propis del pluralisme democràtic que cap partit parlamentari nega. El que és democràtic i reconegut internacionalment no pot ser considerat subversiu ni perseguit per la llei penal. Espanya és una realitat multicultural, plurinacional, amb pretensió, però de l'hegemonia del poder central tradicionalment contrari a permetre el desenvolupament de les llibertats i drets fonamentals que justifiquen que el nacionalisme democràtic i l'independentisme siguin majoritaris en el territori, aixecant tensions. L'Estat vol evitar a tota costa, negant els drets i llibertats contemplats pel dret públic català històric el trencament de la unitat imposada per la força de les armes. Com diu el Professor Ridao existeix un conflicte de visions dins d'un mateix Estat. Centralisme i intervencionisme agreujats han obewrt la porta del salt democràtic i pacific cap a la independència de Catalunya encara que l'Estat espanyol no accepti el principi democràtic i pretengui servir-se del Codi penal com eina de paralització del procés tot i sabent que la Constitució de 1978 no impedeix ni prohibeix, ni pot impedir ni prohibir la celebració d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a nació. A més entre Catalunya i Espanya no hi ha hagut mai cap tractat celebrat desprès de la ocupaciò militar de 1714 que limités els drets de Catalunya a una autonomia més o menys descentralitzada, doncs el que es va fer fou derogar totes les Constitucions i Drets de Catalunya del país ocupat i vençut militarment, situació repetida el 1939 amb la victòria militar dels aixecats contra la IIª República i la nova ocupació militar de Catalunya per una dictadura sagnant amb els vençuts. Aquest període històric d'imposicions i abusos, a més de l'anticatalanisme lerrousista que avui representen el PP, Ciutadans i PSOE, ha sigut històricament el greu error que ha dut a la desunió consolidada per el tracte fiscal i la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya, a més de la temptativa d'espanyolitar la població catalana amb l'imposició legal o de fet del castellà aprofitant el funcionariat i els immigrants arribats a Catalunya des de els anys 60 que són els primers a entendre que la situació impulsada pel negacionisme i l'immobilisme ha esdevingut insoportable per la manca de respecte a l'empreneduria catalana, la necessària descentralització i desconcentració, a més de l'aïllament cultural i lingüístic catalans a que ens han volgut sotmetre injusta i indignament. El que Espanya no pot fer és seguir en la seva política coercitiva i vulneradora dels drets humans fonamentals reconeguits al Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York 1966 i de la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945. El nou govern té ara l'oportunitat de rectificar dignament la política seguida i pactar amb Catalunya les futures relacions entre dos estats germans europeus. L'Estat ha de ser conscient que en el món democràtic modern, la coerció, la repressió, l'ofec econòmic i cultural, no faran canviar la opinió pro independència dels ciutadans catalans fastiguejats per tanta manca de tacte i de respecte a la dignitat del poble català.