Constitució i Codi Penal de dretes

No trobo a la Constitució de 1978 cap article que prohibeixi expressament la celebració d'un referèndum a Catalunya. Tampoc en el Codi Penal vigent desde 1995 trobo cap article que sancioni de mane5ra expressa i concreta la celebració d'un referèndum. El Codi Penal es refereix a la defensa de les llibertats públiques i contra les coaccions, és a dir impedir a algú fer el que la llei no prohibeix. Aquest Codi parla de la defensa de la dignitat de les persones, de la protecció del medi ambient, de la protecció dels ciutadans davant l'abús dels funcionaris públics, la protecció dels drets individuals i cívics reconeguts per la Constitució, de la llibertat d'expressió prohibint la censura prèvia. Però aquesta Constitució conserva un petit cul de sac amb les expressions sedició, que no vol dir secessió i amb la tipificació del delicte de desobediència als funcionaris de manera greu en l'exercici de les seves funcionsque permet moltes interpretacions i valoracions de fets. Tampoc és un ultratge a Espanya, segons la definició d'aquest delicte pel Codi Penal, declarar la independència de Catalunya. El mateix exministre Sr. Garcia Margallo que volia substituir el President Rajoy va reconèixer més d'una vegada que Catalunya podia ser un Estat independent, tot i que anunciava que Espanya li faria el boicot a totes les instàncies internacionals. I desde la presidència del Govern tots els missatges han sigut de negar la secessió o independència de Catalunya com també prohibir amb la seva paraula i recursos d'inconstitucionalitat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació d'acord amb l'article 1.2 de la Carta fundacional de les Nacions Unides de 1945. Quan un Tribunal Constitucional va negar el 2010 a un poble ser una nació, està contradint la mateixa Constitució que reconeixia les nacionalitats històriques, negant ara el respecte a la llibertat d'aquest poble que presenta característiques singulars de tot ordre diferenciables d'Espanya constituïda com ampliació de Castella fins i tot en l'ordre dinàstic dels titulars de la Monarquia. La negativa del Govern Central per resposta a les demandes catalanes es pot entendrfe com un menyspreu greu de la sobirania individual dels ciutadans de Catalunya, intentant desligitimar el que le eleccions democràtiques han decidit a Catalunya. L'Estat se revalida amb el nou Govern la tradicional autoritat imposada, invertint els termes en les zseves relacions amb Catalunya. El nou Govern s'ha estrenat dient que oferiran una illor financiació dde Catalunya i porou més, negant-se a parlar i rebre reclamacions del dret a celebrar el referèndum que vol el Govern de Catalunya desprès d'un acord parlamentari que ha sigut impugnat i la Presidenta del Parlament de Catalunya sotmesa a un procediment de possible inhabilitació per càrrec públic per incompliment d'una ordre del mateix Tribunal Constitucional amb un acte de discutible infracció en quan diputats i Presidenta exercien el dret sobirà del seu mandat i, coinsequents amb el dret a la llibertat de penasament, ideologia i d'expressió posaven a debat lliurament en seu parolamentària quelcom que no agradava gens al Govern espanyol. El Govern central té una difícil relació de futur amb el nacionalisme democràtic català, fracassat electoralment a Catalunya el vot unionista. En lloc de celebrar un pacte de pau i treva ens anuncien desde la dreta governant tots els mals si Catalunya segueix aferrada al desig d'independència. El govern ens adverteix sabentque té al seu costat contra les aspiracions catalanes una esquerra que ha deixxat de ser internacionalista i només defensa el sobiranisme inter-regional sense cap mena de voluntat nacional catalana, perdent tots rellevància social com li està passant al PSC que no es veu capaç d'exercir la sobirania política que li correspon davant el PSOE, intentant apropar-se d'altres forces similars en l'aspecte no nacionalista català, no partidàries de la independència de Catalunya. Voler convertir la pugna Catalunya/Espanya en una lluita de dretes contra dretes amb el Codi Penal a la mà és oposar-se a seguir l'evolució històrica, posar-se al costat de les oligarquies inventant el caràcter d'egoísta i cobdiciós en el nacionalisme, com molt bé explica Ramon Cotarelo en el seu llibre "La República Catalana", donc s la prosperitat de Catalunya es deu a l'esforç de tots els que viuen i treballen a Catalunya, no a subvencions de l'Estat ni a negocis especulatius fets a Espanya per catalans. La nació, segons Luis Racionero, no és una figura fruit d'un invent retòric. Puig quer Catalunya çes una realitat concreta en la història, el dret, la cultura, el món empresarial, l'organització social, la cultura política i la internacionalització, per molt que el Parlament espanyol i el Govern Central ho rebutgin. A la ciutadania se li nega el dret a ser lliure que vol dir decidir el seu futur, agradi o no als polítics espanyols que no volen entendre ni respectar la realitat nacional catalana. Com deia Ridao, citat per Cotarelo, és clar que les normes jurídiques no poden frenar la voluntat d'un poble, com també va acabar per reconèixer l'exmagistrat del Tribunal Constitucional Sr. Rubio Llorente el 2012. Catalunya, doincs, té dret a tenir drets i exercir-los no a que els drets fonamentals emparats en el principi democràtic li siguin negats per l'Estat i el Govern Central. El nacionalisme espanyol ha de comprendre i entendre que el nacionalisme català i el seu desenvolupament en llibertat és legítim un cop recuperada la democràcia desprès de la mort del dictador. Contra aquest desenvolupament democràtic èticament no es pot fer servir Constitució ni Codi Penal.