esglaiament de la llum

Es fosc. No m'agrada el dolor ni la foscor. Tampoc les llunes i els planetes que no donen senyals de vida. La terra va camí de perdre la seva. No fou cosa d'Hiroshima ni de Gauadlcanal, Biafra, KAtanga i Bangladesh o el Iemen. Waht is over democracy? es preguntaria algú si se li presenta un discurs que no és de pau i treva, sinó de garbell i catofols polítics. Abans d'ahir, 25 de Desembre, el priodista de El Mundo, Francisco Pascual, tractava el Rei de Rei gelat que acomiada l'any a televisió en el desencontre polític, deixant-se portar per les emocions més que per la raó. És veritat que no s'ha preguntat si estava equivocat mengre deia als catalans que no tenim raó en voler fer un referèndum. De fet no parlava per els polítics. El Rei s'adreçava a la anomalia que viu ell poble que no governa perquè ja no sóm a l'edat mitjana i els poders d'un Rei en ple segle XXI no són més que de representació o del país que diu representar o dels cercles i institucions que el porten i sostenen. El Rei vol que el passat o el futur a dissenyar en la utopia del discurs reial que no coincideix amb el del Govern d'Espanya siguin llum, i no amaga una certa melancolia despertant i activant-se darrera la imatge glacial. El Rei d'Espanya sap que no té empaties amb el govern. El Rei d'Espanya intenta parlar de les virtuts i dels mals, demanant responsabilitat i no fomentar la discriminació ni ressuscitar els vells rencors i odis, mentre la mermòria històrica continua la seva lluita contra un Govern Central que no col·labora i la Jutgessa Servini intentant superar els entrebancs del sistema judicial espanyol i la interpretació oficial de les lleis d'amnistia de 1976 i 1977 amb les que es prewtén aturar la seva feina a Espanya. Catalunya vol el referèndum d'autodeterminació i està disposada a fer-lo sense més mutacions i indefinicions. Catalunya sap que reuneix els requisits per ser Estat, malgré l'Espagne que no està dispoosada a parlar i raonar adequadament el seu plantejament contrari a la decisió catalana aprovada en seu parlamentària al que està posant setge judicial. El no anunciat i reiterat que recordava diumenge la peridiosta Isabel Garcia Pagan en el seu article sobre "Referèndum o referèndum?" en el que reconeix que un cert conflicte diplomàtic amb els estats demòcrates està confluint no precisament a favor del Govern d'Espanya a l'ensems que Europa es preocupa de les arrels de les dretes radicals i girs ultradretans d'alguns estats com Polònia, criteris dels que el PP governant a Espanya no n'està gaire lluny. La ciutadania de tota Espanya ha vist ben abans que el Rei i el Govern Central l'error que ha significat la judicialització del procés per la impossibilitat de fer una ocupació militar de Catalunya o bombardejar-la, perquè l'Estat espanyol forma part de la OTAN que té prohibides aquestes reaccions en confliuctes interns dels estats membres. La bandera de la llibertat és catalana, i això ja no hi ha qui ho pari. Catalunya disposa d'un nou paradigma de valors en la identitat i la diversitat, valors emergents de llibertat, individualitat, consum i èxit basat en els aspectes mediàtics i la imatge, rebutjant tota norma que vagi en contra del que es desitja, segons fan una brillant anàlisi els investigadors de la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica d'ESADE, Teodor Mellén i LLuís Sáez, que afegeixen l'afirmació d'una idea moderna de la democràcia participativa, el convenciment que s'ha d'educar les noves generacions en els valors de la democràcia i la qualitat humana en lloc de promoure o tolerar amb la vista mirant a una altra banda i el desori familiar de la desestructuració la seva alienació en discoteques, beguda i droga i els esports de masses. El jovent com el poble dirà que tenen raó i que els que els discutim les codes estem equivocats i confosos. El pobkle el que vol és la gestió democràtica de la cosa pública i la subsidiarietat real dee l'Estat, perqu`+e com deia Bosch Gimperà, Espanya no és el conjunt de tots els seus pobles i no està concebudaq com quelcom format per tots ells amb igual dignitat, exigint submissió als que disposen del poder i del domini. Aquesta lamentable realitat és la que enforteix avui un procés quer no cointempla la sàtira, ni la ironia ni l'humor negre, pa i cir en definitiuva que és l'úinc que ens ofereix una Espanya que sap no serà en aquestes condicions. Ni vencen ni convencen la realitat col·lectiva catalana que no vol més enganys i exigeix surtir de dubtes en lloc de suportar l'imaginari que no omple les enquestes. És allò que deia el 1992 el profesor de Harvard Edward de Bono: "Yo tengo razón; tú estàs equivocado", percepció clara i nítida que tenen els catalans del pensament del Govern d'Espanya i d'una manera fer que s'allunya del principi democràtic.