L'Estat no és la pàtria

Hi ha qui confon Estat i pàtria com també hi ha qui encara confon pàtria amb Constitució intentant buscar lligams eterns de poder, el somni del dictador. Fou Bakunin qui va elevar a la categoria d'abstracció i ficció jurídica el concepte pàtria. Bakunuin tenia raó. No és el mateix l'amor real, que una idea que pot trencar la opressió i la repressió. Com podem estimar una pàtria que ens porta al jutjat per discutir-nos les competències i dret a legislar, la seva idea de sobirania política i fins a cert punt mística? La decisió de la actual minoria conservadora de mantenir la tesi de la indissoluble unitat d'Espanya és un error i no atura la decadència intentant convertir-se en dominadora, que és el clàssic criteri que l'agreuja i condueix als errors més fatals de la història d'Espanya. Catalunya és davant d'Espanya, i és cert, una minoria en la que Espanya mai ha confiat i tampoc han volgut imitar-la, com diria Josep Maria Batista i Roca, doncs la marxa històrica de Catalunya és divergent de la d'Espanya amb un dret natural a la disgregació procedent de la ruptura provocada per l'actitud espanyola que ha tractat la industriosa i emprenedora Catalunya com el proletariat d'Espanya. L'aposta autodeterminista no és d'un partit ni d'una sola organització de masses. És del poble. Però la nostra democràcia està fundada de fet en el poder del diner i la propaganda mediàtica, la persecució dels independentistes catalans, precaritzant la financiació pública i la capacitat legislativa, fent inútil tot debat, destruint la moral de l'esperança, doncs el progrés de les llibertats no apareix per la via del mercat ni per les posicions esquerristes que entenen d'humanisme, però res de moral, convertint la democràcia en el primer enemic de la democràcia activant les idees de pàtria i d'una suposada lleialtat institucional controlada per les oligarquies del vell Estat, la mentida, la corrupció i la dominació, amb una falsa divisió de poders destruint la teoria d'els clàssics Locke i Montesquieu que creien era la solidesa de tota democràcia. La recent història de la democràcia a Espanya ens demostra que els poders polítics, passades les eleccions que els entronitzen i investeixen, poden estar sotmesos al poder del diner, de les velles famílies i -com deia Jacinto Benavente- els interessos creats, aprofitant les rivalitats entre clans defensors del seu egocentrisme, que també lluiten dins del procés de globalització i la desconfiança envers les ideologies, intentant allunyar el poble, humiliant-lo, de tota reivindicació que no resulti convenient als interessos de la pàtria Estat, que no coincideixen habitualment amb el desig de desenvolupament del poble que sap que la política no pot ser utilitzada contra la llei que reconeix i garanteix el lliure exercici de les llibertats, com tampoc per obtenir resultats prohibits per la llei, donat que constitueix frau servir-se de la llei per finalitats contràries a la llei, com decapitar la oposició i el dret polític a la celebració d'un referèndum aprovat en seu parlamentària dun PArlament elegit democràticament per sufragi universal, que es vol escamotejar amb la proposta d'un cert aperturisme. Dinamitar i voler destruir institucions no es pot anomenar actes de justícia, excepte per una dictadura. L'epicentre polític de Madrid enfrontat amb Catalunya, intentant dividir Govern català i poble, no vol reconèixer que la tant discutida Constitució de 1978 no conté una negació expressa contrariament a la interpretació que ofereix del Govern actual d'Espanya amb el seu negacionisme de Catalunya beneït judicialment. L'autodeterminació s'entén inclosa en el concepte de "nacionalitat", explicava Mossèn Josep Dalmau en el seu llibre "Catalunya Segrestada". És un dret implícit que ara no es vol explicitar, però que el Govern de la Generalitat si té decidit exercitar, doncs la democràcia no la poden aturar les amenaces ni la repressió per part de qui retalla projectes, creant catalanismes aigualits davant un fort nacionalisme espanyol que vol desfer la partida sense importar-li ferir susceptibilitats, sentiments i vol deixar les llibertats com a màxim en una qüestió merament formal. En una democràcia segle XXI aquesta manera d'entendre i voler controlar la política és inadmissible. Llibertat d'expressió i debat polític obert no són conceptes tractables com el franquista "contraste de pareceres". En aquest cas, l'Estat va, sens dubte, contra la pàtria dels catalans i la seva representació institucional.