Estat i legalitat en discussió

L'Estat ha sigut durant segles un contrapoder de les religions, excepte quan les religions eren fidels a l'Estat. Lògicament l'Estat medieval no tenia les característiques, finalitats ni les pretensions de l'Estat modern perquè l'Estat eren el Rei o l'Emperador i els seus consellers més adictes, el de la societat vassal que pateix en silenci las conseqüències de la creació d'un nou absolutisme, sigui monàrquic, de dictador republicà, de partit o de classe. Hi ha hagut reis que feien creure als seus súbdits que ho eren per la gràcia de Déu. En ple deliri de poder es justificaven deien que Déu els havia designat per regir els destins dels súbdits, és a dir els habitants del territori del seu domini que expoliaven i feien viure en la misèria, que servien per tot, per fer la guerra, per donar doncelles al monarca, per pagar-li tots els capricis. Les terres s'unien per matrimonis de conveniència o per conquesta. La guerra era i encara ´ es la porta oberta al negocis de la venda d'armes, contractació de mercenaris i de la reconstrucció del que s'ha destruït. Però les monarquies i els senyors feudals dels pobles sense llibertat, tutelats per la despiadada inquisició -a Espanya abolida per Napoleó- posada al servei dels interessos de la Corona, no comptaven amb que el poble començaria a aprendre de lletra i a pensar. Robin Hood és una història que no és produiria a Catalunya, terra de Corts, pau i drets, diàleg i pactes, avançada de la revolució francesa. La consciència del real, del possible i la llibertat que va empènyer la reforma protestant de Martin Lutero que enguany celebra els 500 anys de vida, va permetre donar consciència al poble de la seva existència com a conjunt d'individus lliures per determinar el seu destí sobre la base de la seva voluntat. Va nèixer amb el desenvolupament de les idees de consciència democràtica i de llibertat el poble sobirà com a contrapoder del absolutisme sobirà de l'espasa i la coacció permanent, el poder que prenia la racionalitat als homes i dones convertits en esclaus dels senyors. En els temps actuals no podem parlar de postautonomia, quan encara som dins el règim autonòmic general espanyol de 1978, i menys de preindependència, segons ha dit el President Puigdemint en el seu breu missatge de cap d'any, com no sigui per recordar que Catalunya no és a l'oblit de la història,m excepte per el Govern de l'Espanya actual i els seus aliats socialistes i liberals espanyols. Anar cap el futur ens obliga a exigir el diàleg que no volen iniciar des del Govern d'Espanya. Sabem, que el diàleg sense parlar del referèndum no serveix, doncs volen seguir amb autonomies discriminades amb l'excusa de la igualtat, o com diu la presidenta andalusa Susana Diaz, declarant als mitjans una i altra vegada que no volen menys que els altres. No volen reconèixer que la legalitat espanyola de que se serveix l'Estat per intentar frenar el procés d'afirmació de la personalitat pròpia de Catalunya que es descobreix en el seu procés industrial i comercial, vocació cultural i internacionalització, no pot imposar simple regionalisme i una mica de descentralització o federalisme light sota el nom d'autonomia com a gran proposta política encoberta del Govern Central. Catalunya és mostra de llibertat política i econòmica que fa possible la existència de la mateixa Catalunya i de la democràcia, com deia el polític liberal català desaparegut Ramon Trias Fargas.Doncs podem ser similars, però no idèntics als altres. Una certa desigualtat entre els individus i els pobles sempre ha existit, per èxits i fracassos, brillantor o mediocritat, fent de la igualtat una manifestació retòrica, perquè no tots cultivarem taronges, raïm, blat, oliveres, patates i tomàquets, platans i pomes, no vestirem uniformats ni conduirem el mateix vehícle. S'ha d'adaptar la retòrica de la llei a la realitat, desigualtat que no esxclou la fraternitat universal per la bona marxa de la societat, la mateixa solidaritat5 dels pobles pobres medievals davant els abusos dels senyors i reis absoluts dels que l'únic contrapoder efectiu era emigrar o posar-se al costat d'un Robin Hood, o aixecar-se i si tot anava bé guillotinar els poders absoluts no electes, que decideixen sense dir-ho, com han de viure els treballadors i les classes mitjanes, com ha der ser el consum, com han de nèixer i com han de morir. LA societat sempre s'ha mogut enfrontant-se contra qui coarta la llibertat perquè la llibertat és necessària per arribar al progrés i crear les condicions perquè la gent pugui prosperar, pensar lliurament i avui superar el problema autonòmic que l'Estat no vol revisar, com Catalunya ja fou Estat en proclamar Francesc Macià la República Catalana el 1931. La proclamació de Catalunya Estat guanyades les eleccions republicanes, no fou una il·lusió provinciana ni un efluvi del moment republicà. El discurs vàlid és el de la reforma i la modernitat, l'acceptació de la voluntat del poble català per part del Govern d'Espanya i, com deia ahir nit Manolo Milian a 8TV, aplicar la exceptio legis i canviar en lloc de no voler canviar res, mantenir-se en el passat jacobí. De cara al Dret internacional que reconeix el dret a l'emancipació nacional d'un poble, aquest dret no és una excepció legis, ni un acte hostil cap l'Estat anterior, ni pot enquadrar-se dins del Codi Penal com un delicte de desobediència o contra la Constitució, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que és un acte polític, un dret fonamental internacional i l'instrument democràtic de confirmació d'aquesta emancipació nacional, fins el moment continguda amb l'excusa de la paraula "és il·legal". Utopies i realitats són coses diferents. Però no és una utopia que Catalunya essent un Estat petit assoleixi grans cotes de riquesa i benestar com diuen el col·lectiu català de liberals lliures en el seu Manifest fundacional, presentant l'exemple dels Països Baixos, Dinamarca, Finlàndia, Suissa i Suècia, entre d'altres. El Govern d'Espanya hauria de pensar que la història ha avançat i ja ni som a l'edat medieval, que tenim dret a assolir una societat pacífica de progrés i benestar amb institucions inclusives que garanteixin la participació, la representativitat, el pluralisme, i els controls sobre l'arbitrarietat dels polítics.