Fins on arriba la corrupció?

Seguim sense rebre una contestació satisfactòria i clara sobre la pregunta de sempre. Volem saber fins on arriba la corrupció a l'Estat espanyol. Els diaris tornen a anar plens del cas Urdangarín. Les aventures de caça del rei Joan Carles I també han posat en qüestió la integritat a més de la legalitat i legitimitat monàrquiques, i a més han despertat la curiositat per saber com s'ho fa la família reial per a tenir tantes coses o rebre regals, com el barquet dels empresaris de les Illes Balears, o quin lloc té en el rànquing mundial de rics. Però els partits tampoc poden sentir-se lliures de tota investigació. Quines combinacions es porten fundacions i comptabilitat dels partits?. Estan exclosos de pagar impostos, els partits?. Caldria preguntar-los com s'ho fan per a complir amb les seves obligacions econòmiques i quines fonts els alimenten. Es paguen comissions per obres internacionals importants?. Qui les cobra, si és veritat?. Com es paguen els favors i bons contactes, els anomenats bons oficis?. Quin és l'abast del cas Palau de la Música Catalana?. I el dels apartaments turístics a Barcelona?. Passem també a preguntar-nos: quan van començar els anomenats ajuntaments democràtics, com anaven les concessions de subministraments i serveis?. Als Estats Units, hi ha una normativa molt seriosa sobre aquest aspecte de les relacions internacionals, l’‘Anticorruption Act’: està totalment prohibit donar diners ni oferir favors a ningú. És un greu delicte sancionat amb presó. L'honestedat ha de presidir les relacions. Els càrrecs públics, tots sense exclusió, a l'entrada i a la sortida han de passar comptes de la seva gestió i a més ser transparents. Les fortunes dels càrrecs públics s'han de conèixer i no poden amagar-se ni aquests servidors del poble servir-se’n. Els dubtes sempre donen motius per a fer preguntes. No és fiable el representant polític elegit en varies legislatures que es nega a informar dels seus béns i patrimoni. Ara, sembla que toca tapar, fer oblidar les ficades de pota del Rei. El Rei ha estat intel·ligent o ha estat molt ben assessorat. Ha posat per davant el seu interès buscant que no se li escapi la confiança que semblava tenia guanyada... Ara en Sostres dirà que el Rei pot fer el que li doni la gana. I amb la seva petició pública de perdó, rectificant, sembla que s’ha guanyat de nou l'opinió pública, la que es fabrica en les redaccions dels diaris conservadors. Ha estat una forma de tallar tota polèmica, glorificant la Casa Reial. El Rei no ha perdut la seva dignitat de rei. No l’hi discuteix ningú ara. I els que ho fan semblen mal vistos. Ara, ens assabentem per alguns diaris de que el Rei té una amiga princesa que ara viu a Madrid i que la Reina fa la seva vida, segons diu també Pilar Eyre en el seu llibre La soledad de la reina. Haurem de posar rètols als passadissos de molts llocs públics de reunió dient "no és permès dir mentides" o també "no és permès d’enganyar al poble". La Casa Reial, únic poder permanent i vitalici de l'Estat, seguirà rebent els 8,2 milions anuals d'Euros per a despeses de Casa i sou del Rei. Però no preguntem quines inversions té i què se’n va fer de la fortuna que es va endur a l'exili el seu avi, el rei dimissionari Alfons XIII, ni quina fortuna va deixar la Reina Victòria Eugènia quan va morir a Suïssa. Com diu el periodista Pep Martí a El Triangle, som davant d’un episodi que delata una determinada manera de fer les coses. Els 37 anys de vi i roses en què s'ha mogut la monarquia espanyola creada pel general Franco, tothom sap que no són un regal de la sort. El preu real el desconeixem. Ni que ho investiguin les periodistes Pilar Urbano i Pilar Eyre. Aquesta etapa de la vida política espanyola es presenta com atractiva per investigar i escriure. La feina d'historiador té futur. De moment, també sabem pels diaris que la Casa Reial no estarà sotmesa a la futura llei de transparència. El poble, com a la marxa dels elefants del Llibre de la jungla, anirà cantant allò que, més o menys, venia a dir que “La nostra única ambició és marxar amb precisió. Cal conservar la tradició". És just el que volen, que anem fent sense preguntar. La vida pública, passi el que passi a les eleccions, és dels partits consagrats i de la Corona.