Sense català, per ordre judicial

El català, una vegada més, rep les envestides del poder. El sentiment hostil espanyol contra Catalunya es manifesta de manera constant. Ara, ens volen imposar el bilingüisme a l'ensenyament com a primer pas per a treure el català de la vida pública i de les escoles. Només cal veure el que han fet a València i a les Balears. Catalunya és l'objectiu. No ens reconeixen el deute de l'Estat espanyol amb Catalunya, no ens faciliten les comunicacions en català, ens tracten com un poble dissortat i decadent... però el que passa, com diria Prat de la Riba, és que confonen el que és espanyol amb el que és castellà. La mateixa confusió s'ha fet en tot i ara ho tenim també a la Constitució i a les sentències dels tribunals. No és gens estrany que ens mostrin les seves preferències per qualsevol idioma abans que pel català. A més, ens diran que el català és un dialecte de l'espanyol. Hem d'acabar pensant que anar contra el català és un insult contra Catalunya. L'idioma és una força aglutinant i té una importància vital dins del concepte de la nacionalitat. En la comunicació presentada per Enric Prat de la Riba al Primer Congrés de la Llengua Catalana, l'octubre de 1906, explicava la divisió natural de la humanitat que descriu el Gènesis: l'Església va acceptar la tradició jueva de designar tots els pobles, tribus i llengües com a humanitat. L'evangeli s'havia de predicar en totes les llengües. Tots els pensadors han admès la transcendència social de la divisió de la humanitat en llengües, i és que els mapes, com deia Leibniz citat per Prat de la Riba, assenyalen els límits dels Estats però no els de les nacions, assenyalats més aviat per l'harmonia de les llengües. Les llengües dels pobles no són resultats convencionals sinó naturals, fets per la cohesió i la unió de la societat: proclamant els pobles la seva personalitat, sent la unitat de la llengua el principi salvador. El gener de 1913, era presentada la publicació de les Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans i Prat de la Riba ho celebrava dient que era la unitat de una sola ortografia nacional, que és la primera unitat que una llengua culta necessita. La llengua és la mateixa nacionalitat, com deien els patriotes hongaresos, com diuen els patriotes a Flandes. Qui ataca, doncs, al Regne d'Espanya la llengua catalana, ataca a la mateixa Constitució de 1978 que reconeix les nacionalitats històriques. És incomprensible avui, en ple segle XXI, aquest sentit d'hostilitat contra la llengua catalana perquè, com deia Jaume Bofill i Mates, l'any 1916, en els seus discursos en defensa de la llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona, l'Estat, que actua d'omniscient, de políglota, que té una oficina d'interpretació de llengües, que les entén totes -fins el turc i el xinès-, quan li parlen en Llengua Catalana o en l' euskara o l'occità, ens té per a ventafocs de la casa. Obliden els que ens volen sotmesos i decadents que la via del reconeixement de les varietats legítimes és la més sòlida. Som en una terra on quan es volen esborrar les particularitats s’esborra la història i la nació, com deien en Marià Maspons, en Valentí Almirall i en Josep Pella en el seu informe presentat el 8 de març de 1885 al Rei d'Espanya sobre els interessos morals i materials de Catalunya. La qüestió catalana continua vigent. El fals desconeixement a Madrid del sentiment col•lectiu de la insistència nacional de Catalunya, també. Saben bé que la llengua forma part del patrimoni dels catalans, que la nació és la propietat col·lectiva que hem defensar com defensem els dipòsits als bancs, les propietats urbanes i rústiques, les empreses, el benestar social i les llibertats.