La mentida com a programa

El president de França, Nicolas Sarkozy, continua fent ús de l'argument de la caiguda econòmica i rescat d'Espanya en la seva campanya electoral. El Govern espanyol manté un prudent silenci davant els atacs continuats d'aquest polític que, a més, pretén congelar les aportacions de França al fons europeu. En canvi, els nostres dirigents diuen que sortirem del pou el 2013 i fan declaracions als diaris estrangers avançant les properes retallades que volen aprovar en Consell de Ministres. Les institucions europees diuen que no ho estem fent tan malament. Però el senyor Sarkozy no rep els mateixos elogis, doncs ha incrementat el deute públic de França en 6.000 milions d'euros més, s'apropa a l’ultradreta i fa propostes als centristes que poden arribar a decidir les eleccions. Aquest debat orquestrat sobre Espanya en la campanya electoral francesa ens recorda que la política és, ara, l'art de la mentida: que uns prometen fer possible allò que és impossible i altres fer visible allò que és invisible. Les promeses, com ha fet el president espanyol, senyor Rajoy, quedaran incomplertes després de les eleccions, un cop assolit el poder. Es practicarà el possibilisme i, com passa ara, el secretisme en la gestió de Govern, excepte en el que avancen als mitjans. Els reials decrets dictats pel Govern amb caràcter d'urgència, fiant-se en la majoria parlamentària, ens diran la política que se segueix per a resoldre la greu problemàtica que pateix l'Estat. Retallades i congelacions salarials del funcionariat no són solució quan es descobreix que no es retallen en condicions els sous dels expresidents i exministres ni dels actuals, ni de la Casa Reial ni dels militars ni dels alts càrrecs ni dels diputats i senadors. Tampoc posen fre a l'especulació dels ‘hedge funds’ que juguen a guanyar diners amb la nostra prima de risc. No sabem si també hi trobarem francesos fent el negociet mentre el seu president ens posa verds. S'acusa el nostre president de covard per no contestar el que ja s'interpreta com un insult a la ciutadania. Ens tracten com un país de pandereta i poc seriós. Sembla que els nostres dirigents polítics no trobin el camí per a resoldre el conflicte econòmic de la situació de les finances públiques. No pensen que l'economia és com un toro que no es pot lligar a un arbre. L'economia necessita llibertat, però el que s'ha de fer és parar els peus als aprofitats i als que volen omplir-se les butxaques amb els diners dels pobres, que canvien de butxaca ensorrant les economies dels països febles. Aquests especuladors ja tenen un president que els defensa. No parlarà el senyor Sarkozy de Síria ni d'Algèria ni de Líbia ni d'Egipte o de Mali i el Senegal. Li convé ara parlar malament d'Espanya, els veïns d'a baix, i no recorda que fa sis mesos felicitava el president Zapatero per la política que seguia. Ja tindrà l'excusa per a justificar els pagesos que parin els nostres camions a les autopistes i els buidin de les verdures i fruites que exportem a Europa. Els francesos ja fa molts anys que ens demostren la seva aversió i menyspreu. Ja va sent l'hora de que els que tant parlen de la "nación española", ara tan calladets a la fundació FAES, facin alguna cosa per a reivindicar l’“honor nacional”. O també ens deixen aquesta feina als catalans, per raons de proximitat fronterera, mentre la delegada del Govern senyora Llanos critica i ridiculitza l'estelada, la nostra patriòtica bandera nacional que encara no és oficial?.