Llibertat de premsa i democràcia real

El proper 3 de maig celebrarem el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa que promou les Nacions Unides. Aquest any, tenim al Regne d'Espanya una periodista imputada en un procediment, que se segueix a Madrid, per no haver volgut declarar al jutge d'instrucció les seves fonts d'informació en un cas de corrupció. L'acusen de revelació de secrets, del més pur espionatge. Contra l'opinió dels magistrats, la periodista esgrimeix l'article 20 de la Constitució que mai no ha tingut un desenvolupament legislatiu. La periodista defensa la prioritat del dret a la informació quan es tracta de personatges públics, en un espai públic o en un viatge oficial, i quan l'acte és d'interès general. L'article 20 de la Constitució de 1978 reconeix el dret fonamental a comunicar o rebre lliurament informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei havia de regular el dret al secret professional en l'exercici d'aquestes llibertats que, a més, no es poden restringir mitjançant la censura prèvia. Els límits a aquestes llibertats es troben en el respecte als drets reconeguts en el mateix títol I de la Constitució, en les lleis que desenvolupin els mateixos drets, i, especialment, en el dret a l'honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i la infància. El periodisme és donar veu a qui no la té, fer investigació i també seguir les que ja es troben en curs. El periodisme també pot ser de denúncia. Recordem com a mostra els casos Watergate i les aventures de l’expresident Clinton i la becària Mònica Lewinsky als Estats Units. Un reportatge de denúncia pot ser l'equivalent d'un escrit del fiscal en una causa criminal, com molt bé diuen el president del Committee of Concerned Journalists i professor de la Universitat de Tennessee, Bill Kovach, i el vicepresident de la mateixa entitat, Tom Rosenstiel, en el seu llibre sobre els elements del periodisme, publicat en castellà per Santillana, aquest mateix any 2012. Cal fer investigacions pròpies en lloc de citar solament fonts oficials i és normal comprovar en un règim de llibertats les investigacions periodístiques amb investigadors privats. L'observació personal del periodista es pot substituir per una gravació videogràfica. Les dades informàtiques permeten descobrir discriminacions en la política de concessió d'hipoteques, com va fer el periodista Bill Dedman, premi Pulitzer de 1989. El periodisme d'investigació i de denúncia és, després del cas Watergate, la consolidació de la premsa lliure, doncs els periodistes han d'exercir un control independent del poder, cosa que és el principi fonamental de la llibertat de premsa. La notícia no arriba sola a les redaccions. El periodista ha de sortir al carrer a buscar i descobrir la notícia. La sèrie Amar en tiempos revueltos ens dóna una imatge d'un món periodístic i del periodisme d'investigació amb l'ajut d'investigadors privats. La informació no està feta per a una classe privilegiada, sinó per a informar els ciutadans. La informació també permet advertir als polítics que hi ha moltes coses que poden fer que no han de fer. La premsa, com a quart poder, imparcial i neutral, exerceix una funció de vigilància i control del poder, necessària en una societat democràtica. Sense llibertat de premsa, sense premsa lliure, no hi hauria democràcia. El secret professional del periodista té un fonament ètic i el fonament institucional de la protecció de la llibertat de premsa no és un privilegi. Els periodistes no son confidents ni coadjuvants forçosos de la policia i la justícia. El Tribunal Constitucional, en sentència 123/93, reconeix el dret del periodista a no revelar les seves fons del coneixement de la informació. Per la seva banda, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat sentències en diversos casos com el de Sunday Times contra el Regne Unit, el 1971, o els de The Observer i The Guardian també contra el Regne Unit, el 1991, a més dels casos Informationsverein contra Àustria i Bladet Tromso Stensaas contra Noruega, que cita la professora de la Universitat de Navarra Ana Azurmendi en el seu Dret de la Comunicació publicat per Editorial Bosch, el 2011. Allà, recorda que el secret de les fonts d'informació és la pedra angular de la llibertat de premsa i la notícia tan sols ha de complir amb l'interès general, ser feta de bona fe i ser informació fiable, precisa i veraç. El catedràtic de Dret Penal de la Universitat d'Alcalá Diego Manuel Luzón Peña, en la seva intervenció en les Jornades sobre Llibertat d'Expressió i Mitjans de Comunicació celebrades pel Consell General del Poder Judicial a La Laguna, l'abril de 1990, defensa que aquest dret pot cedir si és imprescindible per a salvar interessos superiors o si es troba en joc la comissió futura o imminent de delictes greus que es puguin impedir. Però no quan es tracti de la investigació dels ja comesos. El dret al secret de les fonts periodístiques no ha estat desenvolupat en una llei especial, la qual cosa no vol dir que el dret reconegut no existeixi. El dret existeix reconegut i garantit com a dret fonamental i els jutges l'han de respectar. Però una llei breu i clara establint els límits evitaria molts conflictes judicials.