La presidència dels rics

Encara que hi hagi càrrecs de designació directa que guanyen més que el president del Govern, no hi ha cap dubte de que a Espanya tenim unes classes dominants ben familiaritzades amb el món de les finances i ben preparades per a la globalització dels negocis. Són dirigents acostumats a la vida cosmopolita, amb interessos econòmics a diferents països. Merrill Lynch y Forbes ens publiquen cada any la llista dels més rics del món, els herois de les olimpíades dels diners. Però aquesta cursa pel poder econòmic s'ha trobat als estats del sud d'Europa amb les caixes de bancs i caixes d'estalvis buides i amb alguns a punt de fer fallida. El dèficit públic i el deute i la morositat del poble treballador han creat una situació límit que el Banc Central Europeu i l'Estat han ajudat a apaigavar amb crèdits a establiments bancaris a molt baix interès i injeccions de diner públic, amb intervencions a institucions creditícies i d'estalvi en fallida tècnica per a evitar l'esclat. Però és l'Estat qui s'ha endeutat més per mantenir el sistema. I els mateixos bancs li han prestat diners i compraran deute a més alt interès, amb el guany corresponent. L'Estat ha hagut d'assumir les imprudències dels financers. Es dóna la culpa al Govern, sigui el que sigui, d'aquestes imprudències, però els governs s'han trobat desbordats per un procés que s'ha generat pocs anys després del Tractat de l’Organització Mundial de Comerç de 1994. I la situació del deute públic, castigat per les exigències dels inversors estrangers, obliga a privatitzar serveis i equipaments públics, a més de fer regals fiscals com una amnistia per als rics i els  evasors fiscals. Un Govern conservador que actuï d'aquesta manera obre la porta, sens dubte a convertir el deute en un arma diabòlica que anirà contra l'Estat mateix i contra el poble al qual l'Estat ha de servir. Els propietaris del deute públic posaran les condicions a l'Estat que necessita de més deute per a pagar interessos i deutes. Per a solucionar-ho, l'Estat retira diners de la despesa pública i no inverteix en infraestructures ni innovació. Ho deixa a la iniciativa privada. Les conseqüències les trobarem en la baixada del nivell de vida de les classes populars, els treballadors i les classes mitjanes, més la feblesa de les llibertats i la igualtat. Però els rics no deixaran de ser rics, doncs no depenen d'una economia a escala d'un sol Estat, i els especuladors que controlen els mercats financers veuen en els països caiguts la millor oportunitat per a obtenir bons beneficis. Els préstecs concedits als Estats són operacions rendibles, més encara com més greu sigui la situació econòmica de cada país. I l'Estat i els ciutadans acaben dedicant els seus recursos a pagar interessos i deute. El Tractat de Maastricht no havia previst la situació d'indefensió que pot posar en perill una societat qualsevol davant la pressió dels mercats. Situació que exigeix una acció de grup contra les maniobres especulatives o situacions com l'actual, en què la República Popular de la Xina, país emergent, és el principal creditor dels Estats Units, país altament desenvolupat i industrialitzat. Hem de veure ara quins són els primers creditors dels països europeus. Sorpreses, en podem tenir. Sorpreses en tindrem, de ben segur, quan sapiguem quins són els nous amos de l'Estat espanyol. De ben segur que ni ho eren els socialistes del PSOE ni ho són els conservadors del Partit Popular. Els rics seguiran a les llistes de Forbes y Merrill Lynch. Les grans fortunes seguiran ‘mundialitzades’ i moltes sense declarar, estiuejant en paradisos fiscals.