República i liberalisme sense ira

Negant l'existència de principis innats, John Locke es preguntava on es troba la veritat pràctica innata, universalment admesa sense cap mena de dubte. La majoria admet l'existència d'uns principis de justícia, equitat i fidelitat com a regles de convivència que permeten l'existència de la societat. Però no hi ha res en què tota la humanitat estigui d'acord. No podem considerar innats els descobriments fets mitjançant l'ús de la raó. La Premi Irla 2009, Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política al Queen Mary College de la Universitat de Londres, en el seu treball Per un catalanisme cosmopolita, afirma que les nacions no són úniques ni eternes ni immutables, ans al contrari: podem situar al llarg del temps la desintegració d'algunes nacions que van exercir un paper important, fins i tot capdavanter, durant un període històric particular. De la mateixa manera, segueix dient Guibernau, també podem situar en la història el naixement d'altres nacions, la seva evolució i transformació. No podem a la vegada ser i no ser. Per tant, la vida es mou en el terreny de l'evolució i la transformació, el naixement, la vida i la mort de les persones, les societats i les institucions. Ho ha dit, finalment, Dilma Rousseff, presidenta de la República Federativa del Brasil, en la reunió de caps d'Estat de les Amèriques: "Hem de mirar el present i el futur, no el passat". La Guerra de les Gàl·lies, que estudiàvem durant el nostre batxillerat, ens va donar la mesura de l'existència i el desenvolupament de les institucions jurídiques i administratives del món romà. Les quals no hem estat capaços de superar durant els 20 segles d'història transcorreguts des de l'arribada de la colonització romana també a Hispania. Seguint a Aristòtil, hem inventat la democràcia. Com deia el filòsof, uns han dictat lleis i altres han fundat estats; uns han destruït l’omnipotència de l’oligarquia, han posat fi a l'esclavatge del poble i han construït la democràcia nacional amb un equilibri d'institucions. A l'antiguitat es va tractar el poble com un tirà que elegia els magistrats. Però es van eliminar de les funcions públiques els virtuosos i es va donar pas als demagogs corruptes, i la magistratura, als rics i ciutadans distingits, com explica Aristòtil en la seva Política. Certes polítiques poden obrir el camí dels totalitarismes, doncs oblidem que tenim una política sense finalitats, sense vocació, amb polítics de conveniència que no entenen que polític se’n neix i se’n mor. Fets recents, com les escapades del Rei d'Espanya en viatges privats de luxe, que el país ignorava, han posat de relleu el descrèdit de la monarquia espanyola en uns moments de crisi econòmica i social sense precedents. Reapareix gent desconeguda que va ser clandestina i els oblidats, recordant-nos que les monarquies no poden tractar els súbdits com a classe inferior, doncs la democràcia, com deia Aristòtil, es mantindrà més com més completa sigui la igualtat en els drets polítics. Doncs pobres i rics han de ser sobirans en iguals proporcions, sent la llibertat i la igualtat les dues bases fonamentals de la democràcia. Camí ara de la nova república per al segle XXI, és més que evident que no podem posar com a models ni la Primera ni la Segona, ni la francesa ni l'americana ni la germànica ni la britànica. La nostra nova república s'ha de construir desprès d'un debat llarg i profund, sense precipitacions. Caldrà una, ni la italiana ni la portuguesa ni la de Suècia. Caldrà la ruptura amb el passat, sense ira, sense odi, pensant en la reconciliació entre tots els que varem patir la dictadura franquista, també amb els seus partidaris i els hereus legals del sistema que creiem desaparegut. Tinguem molta cura de no obrir la porta a una república totalitària, doncs fins ara els més aferrissats partidaris de la república eren els ultradretans i reaccionaris hereus del franquisme actiu. Sent inexistent socialment la nació espanyola, menys en el paper, no caiguem ara en el parany de creure’ns que podrem escombrar la monarquia com si fos un cas més de corrupció, basant-nos simplement en el descrèdit social de la institució. La proposta republicana ha de ser basada en la llibertat, la democràcia i els drets humans com a forma de vida i de Govern. La gestació del nou sistema ha de ser feta per demòcrates sense discussió, no pels hereus del vell sistema com va passar a la mort del dictador, el 1975. La travessia, però, serà llarga i plena de dificultats. L’actual monarquia ja ha estat un peatge imposat. Els lobbys no treballen per a obrir la política als demòcrates oblidats ni per a crear riquesa per a redistribuir a tota la societat, ans al contrari, ho fan per a potenciar una autocràcia de grans empresaris i de quadres de partits dominants, l’Església i els alts funcionaris. Una classe mitjana sense poder, esmicolada i empobrida, no pot fer front a la situació ni millorar la legislació sense comptar amb el recolzament de la majoria treballadora i el petit funcionari. Però, com no creiem en el fatalisme, sabem que ni en la societat de la mentida es pot impedir una presa de consciència crítica de la situació, que empenyi la decadència de les institucions que han deixat de ser útils als interessos del poble i permeti el naixement de les noves autènticament democràtiques i en llibertat. La reconciliació exigeix un futur sense ira ni odi.