La democràcia interna que no veiem

Josep Maria Vila d'Abadal ho ha posat de manifest de manera pública. Ho donaven avui a les notícies del vespre. A Unió Democràtica de Catalunya no hi ha democràcia interna. No li faciliten la llista dels compromissaris, informació que necessita el candidat a un càrrec intern per a poder fer-se la propaganda en qualsevol elecció. És el mateix del que es queixava l'exsenador i president de l'Associació d'Amics de la UNESCO, en Carles Bonet, quan va presentar farà un any la seva candidatura per a la presidència d'Esquerra Republicana de Catalunya, per a competir amb la candidatura de l'actual president, Oriol Junqueras. En el moment de retirar la seva candidatura, en Bonet també va dir que a ERC hi havia un dèficit de democràcia interna. Possiblement, la Llei de Protecció de Dades en aquests partits actuals es practiqui d'una manera tan restrictiva que arriba a fer pensar que es tracta de ‘tingladets’. O és que no convé a la part que mana que la candidatura coneguda com a ‘oficial’ tingui oposició. I aquesta és la nova unitat que proclamen els partits un cop fan desaparèixer l'oposició. També és molt curiós observar que quan es perden eleccions els càrrecs i les organitzacions que fracassen no acaben dimitint. És la nova moda de confondre estatus, poder i força. Qui perd l'autoritat moral, s'imposa a través de l'organització i, un cop col·locat a la trona, imparteix les idees que convenen a l'organització com a missatge celestial. Els partits actuals no permeten la renovació, els càrrecs no dimiteixen quan la fan grossa o perden eleccions sinó que foragiten la gent crítica, a la que després acusaran d'escindir-se. La cultura del poder és la que no dimiteix. No hi ha iniciativa dels afiliats en el debat. Tot és promou des de les altes instàncies amb un net sentit patrimonialista del poder, amb el clàssic criteri d'ocupació d'espais que va presidir la fundació dels actuals partits a la mort d'en Franco. És la farsa de la falsa unitat. Els discrepants no tenen veu i queden aparcats. Tenim pressa, molta pressa és el títol del llibre presentat també avui, publicat per Dèria Editors, que recull els principals articles i discursos del secretari general, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i després del Parlament, Heribert Barrera. Es podia comprar per 14 euros a l'entrada de l'Auditori AXA. El primer article és el que porta per títol Problemes i perspectives del catalanisme, publicat a la revista Mirador l'estiu de 1966. Barrera partia del fet que el catalanisme ha superat anys de persecució i ha reeixit fins a mantenir-se. Hem d'entendre tota crisi no pas com un període de feblesa, deia Barrera, sinó com un període de transformació. El 8 de maig de 1978 Barrera, a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, es va manifestar contra l'aprovació precipitada d'una constitució que el futur demostraria inadequada a les reals necessitats del país. Deia que l'essència de la democràcia és el dret d'expressió de les minories. Va denunciar que l'avantprojecte era més una compilació sincrètica de textos constitucionals que no pas el resultat d'una reflexió sobre el caràcter peculiar de l'Estat espanyol. Una objecció fonamental va ser l'establiment de la monarquia com a forma política de l'Estat, sense consultar prèviament el país en condicions d'igualtat per a la defensa de totes les opcions, factors aquests que són indispensables en una democràcia. Referent a la monarquia, Barrera ja deia el mateix que ara diu Vila d'Abadal i l'any passat en Bonet sobre les eleccions de càrrecs interns en els partits dits democràtics. Com deia també Heribert Barrera, el gener de 2001 en una entrevista d'Enric Vila, es va pagar un preu altíssim per la Transició en acceptar que Suárez la dirigís i ens encolomessin el Rei. Per a Barrera, les esquerres encara ho paguen, doncs entenia que, si s'hagués fet un referèndum en aquell moment, els republicans haurien pogut ser majoria. En Roca, en González i en Carrillo van acceptar la monarquia i la van fer possible. En Jordi Pujol també la va acceptar. I Barrera sentenciava: "la Transició va ser un desastre perquè no s'hauria d'haver acceptat de cap manera que les primeres eleccions les convoqués un franquista com en Suárez amb un Govern format per franquistes o simpatitzants del règim".