Desafecció i deserció polítiques

La gent critica els polítics professionals. No els vol a primera fila ni en l'Assemblea Nacional Catalana. No és la primera vegada: recordem aquell 10 J. A les eleccions, el vot en blanc i les abstencions pugen. El descontentament amb les formes electorals el trobem, en primer lloc, en la militància dels partits. Tot està cuinat quan es tracta de fer les llistes però l'aparença de democràcia interna es cuida a tots els partits. Els periodistes, no obstant, han estat els primers en protestar, negant-se a signar les informacions sobre els blocs electorals. Els partits són els primers en violar la llibertat d'informació en període electoral. La deserció política i la desafecció ciutadana dels partits són una realitat. És la decepció d'un sistema que s'ha apoderat de la política i no ha format els nous líders. Ara tot es deixa a la combinació, ‘les combines’ com dirien els francesos, o a la sort d'encertar el candidat. Podria ser un Indiana Jones o un salvador d'ànimes, un encantador de serpents o un domador de circ. Tot està en funció del que diguin els assessors de màrqueting i de les disponibilitats de campanya i en la inversió que s'ha de fer per aconseguir l'escó. Encara no s'entén que ens diguin que la publicitat política està prohibida. Podríem considerar publicitat encoberta o indirecta tots els telenotícies que, conscientment o inconscientment, ens parlen contínuament del PP o del PSOE amb l'ànim de promoure un bipartidisme i ofegar qualsevol temptativa de fer néixer noves organitzacions. Però no som davant d'una malaltia que pugui curar el temps. Serà la societat civil la que farà canviar la política. Ja anava sent hora.