La mancança permanent del Prado

El captaire és un personatge habitual a les ciutats des de temps antics. El pintor Brueghel el Vell va anar més lluny en el seu quadre sobre la festa del vi que s'exposa al Museu del Prado de Madrid: en el quadre, a més d'un captaire, hi apareix un capellà que fica mà a la bossa d'una dona distreta. Pot ser una visió irreverent o una visió real, com el ‘Prohibit prohibir’ de Sabina que amb el títol Más de cien mentiras es representa al teatre Rialto de Madrid. A La Vanguardia llegim l'article de Pilar Rahola sobre l'anunci de feina fixa per als que vulguin fer-se capellans. Això ja passava després de la guerra. Molta gent sense vocació va prendre l'hàbit religiós. És quan més perill corre la religió: amb servidors sense vocació. Manca de realitat a la Conferència Episcopal. Algú vol tornar als vells temps de la Inquisició. Per arribar a Madrid des de Saragossa, cal fer la travessia per una estepa. Un tren amb unes finestres rectangulars ben grans ens porta a una velocitat superior als 200 quilòmetres per hora, que ens permeten veure canvis de paisatge com si fossim al cinema veient una pel·lícula. En arribar a Madrid i visitar el Museu del Prado, per la zona de la planta baixa cap a la sala 60 B ens trobem amb un quadre d'unes dimensions enormes que representa la mort d'un rei. En apropar-se el visitant, es descobreix que el personatge és el rei Jaume I, i som davant el moment en que el Rei, abans de morir, en els seus darrers moments, lliura la seva espasa al seu fill Pere encomanant-li que segueixi alliberant els territoris de moros, com ell ha fet durant tota la seva vida. Però la nota informativa no aclareix d'on és rei en Jaume I ni parla de les seves conquestes per la Mediterrània més enllà de les Illes Balears. Cap menció als reis de Catalunya. En canvi, sí que trobem altres quadres que precisen quelcom més sobre els personatges retratats. Amb tot això, sento una mare cridant “Murillo, on ets?”. Però ens apareix un nen d'uns set anys. Deuen ser les influències de la sèrie Águila Roja. Però en lloc de quadres de Murillo, a l'exposiciò de l'Hermitage hi trobem Monet, Renoir, Gauguin, Picasso, Cézanne, Matisse, Kandinsky, Léger o Malévich. Destaquen els paisatges de Monet però criden molt l'atenciò el paisatge blau de Cézanne i el quadrat negre de Malévich. També hem trobat a la mateixa col·lecció quadres de Velázquez, el Greco, i d'en Bettoni, el pintor italià del segle XVIII que considera la filosofia racional com a mare de les arts. A la botiga del Museu Thyssen-Bornemisza, he vist un llibre de Schoppenhauer sobre el fet vivencial, que defensa l'acte voluntari de l'existència, i un altre sobre el dibuix infantil on explica que del gargot passem a la forma, després al simbolisme i finalment a la realitat. La realitat pot ser la presa de consciència de l'ésser humà com a tal, el moment de la maduresa. Sortint de l'exposició de quadres de Chagall, he necessitat prendre l'aire i el sol, i de recuperar una mica de vitamina D. Anava pensant com en Chagall va viure la propagació de l'antisemitisme des de 1935 i que el seu art fos declarat com ‘art degenerat’ pels nazis. Entrant al parc del Retiro des del carrer Alfonso XII, trobem un ampli espai ple d'arbres que sembla un pulmó de Madrid. Només entrar-hi, et trobes amb una doble filera d'estàtues de pedra. Veus un senyor amb cara d'enfadat que diuen és en Chintila, de l'any 638, i al davant i té na Urraca, de 1126, la de Covarrubias. També hi ha una estàtua del rei Alfons I, el Batallador, rei d’Aragó, amb data de 1134, i al davant na Berenguela, de 1246. També hi he trobat una estàtua d’en Sancho, rei de Navarra, amb data de 1295, davant de l'estàtua de Carles d’Espanya i Alemanya. Cap rei i cap comte de Catalunya. Un acaba pensant que aquests personatges governaven i eren totpoderosos perquè tenien un poble d'analfabets i de morts de gana, com ens mostra la sèrie Águila Roja. Lamentablement, el Museu del Prado no sols amaga que ‘Jaime’ I era el rei de Catalunya sinó que a més no ofereix cap sala dedicada a la pintura catalana. Tampoc el Museu Thyssen-Bornemisza. Cal preguntar-se per què volen amagar que Catalunya pot exhibir una cultura artística i gràfica: des d'un romànic fins la pintura clàssica, com també la moderna i hiperrealista. No tot és Dalí, Sert, Tàpies o Casas. Són museus que reben moltes visites d'estrangers i haurien de donar una imatge i informació ben diferent. Cal dir que estan donant una visió de l'art que no correspon a la realitat artística del que avui és el Regne d'Espanya. No sabem si han rebut històricament instruccions del ministeri de Cultura d'amagar Catalunya. Ja sabem que políticament Catalunya és un destorb permanent per a Espanya, però que amaguin o desfigurin la informació dels museus i els parcs públics és sorprenent. El rei Jaume I, en el seu llit de mort, donant la seva espasa al seu fill Pere, serà la mancança permanent del Museu del Prado, doncs no hi ha cap informació que expliqui què va fer el rei Pere amb aquesta espasa ni on és ara l'espasa reial d'aquests reis que no consten entre els reis de Castella ni els Àustries.