La fal·làcia de la Transició

El periodista barceloní Antoni Batista, Premi d'Assaig Irla 2011, recull en el seu treball Catalunya i Euskadi, nació còncava i convexa (Angle Editorial, Barcelona 2011) una cita de "la construcció de la identitat" de l'obra de Josep Fontana. A la mateixa, s’afirma que la Transició va ser una fal·làcia, un pacte per dalt, una compra de la legalitat al preu de saldo del cauteri de les reivindicacions de la il·legalitat, i que la cessió principal de la Transició -que qualifica de “fraudulenta”- va ser el dret d'autodeterminació que totes les esquerres havien defensat fins aleshores. Però varem oblidar que a l'Estat espanyol hi ha un sistema que controla el poder. I els pactes de poder els desconeix el poble. Ho explica Mario Conde en el seu llibre El sistema, editat l'any 1994, fruit de l'experiència. Un dels pilars del sistema és el monopoli intel·lectual.. El país, segons Conde, és sempre, al final, la qualitat dels seus dirigents polítics, empresarials i socials. I el capital humà s'obté amb la formació. La dictadura es va servir de l’ensenyament de dretes i va aïllar el d'esquerres, la qual cosa va produir efectes perversos en la nostra societat. De manera que el pensament democràtic es va arrenglerar sota la dictadura amb el pensament d'esquerres fins que, després del Concili Vaticà II, l'equip espanyol de la democràcia cristiana i els sectors del franquisme partidaris d'una evolució cap un règim nou van crear un impuls nou, trencador de l’ortodòxia, de la intel·ligència de la dictadura. Els vells dogmes es van anar deteriorant i va aparèixer una fascinació per l'Europa alliberada del nazisme i del feixisme. Va ser l'inici d'un canvi en el pensament dels polítics: l'hora de trobar-se en el diàleg de plataformes, assemblees i abraçades dels abans adversaris, com van fer a Munic José María Gil-Robles i Rodolfo Llopis. La tradició autoritària i centralista de la dictadura es va notar en la redacció de la Constitució. Va ser creació d'una elit amb voluntat de permanència històrica, integrada en el sistema, que va monopolitzar el prestigi, tot sabent que mai no podria garantir l'estabilitat institucional que creava. Van consolidar el criteri de l'evolució, acceptant incorporar a la democràcia institucions creades per la dictadura, implantant un criteri de règim polític tendent al bipartidisme, amb un sistema d'associacions polítiques properes al sectarisme més maquiavèlic, sense democràcia real interna, sense llistes electorals obertes, sense eleccions directes d'alcaldes i diputats per districtes, sense reconèixer els drets del poble a decidir i exercir la sobirania. El nou règim ha fomentat la desigualtat en nom del règim autonòmic, entès per uns com a sistema de gestió administrativa i per altres com a primer pas per la seva afirmació nacional. Ara, la sensibilitat dels conservadors al poder, pràcticament monolítica, espanta als ciutadans: és una construcció política basada en la precarietat, el poder empresarial concertat amb el Govern, la presència viva d'una societat empobrida que depèn del Banc dels Aliments i la caritat. Cada dia veiem més gent recollint deixalles a la porta de supermercats i remenant contenidors. L'elit es contradiu, permet les deslocalitzacions, no ataca el malbaratament dels esportistes dels clubs de futbol de Primera Divisió, no persegueix als evasors fiscals. És necessari ara un exercici d'humilitat, de modèstia, de claredat; de no fer de la democràcia actual una nova fal·làcia, la decepció de tot un poble contra els seus politics, que han confós el servei al poble des de l'experiència i el diàleg amb un patrimoni adquirit per via electoral tot i sabent que aquesta és injusta. Malauradament, molts polítics van perdre la dignitat per assolir un càrrec o un escó de diputat. Ara, doncs, ja va sent hora de canviar de manera de fer.