El perill emergent del neofeixisme

Boaventura de Sousa Santos, en el seu assaig sobre Reinventar la democràcia, reinventar l’Estat, de l’any 1998, parla de la fragmentació d'una societat dividida en apartheids i polaritzada al voltant d'uns eixos econòmics, socials, polítics i culturals. Un poder fàctic amb poder econòmic que acaba convertint en norma el seu dret no oficial. Els valors de la modernitat estan neutralitzats. Les noves realitats del temps instantani del ciberespai, el temps de la degradació ecològica, la biodiversitat i el món indígena, xoquen frontalment amb la temporalitat política i la burocràcia de l'Estat. Treball precari i de servitud generen angoixa respecte de la quantitat i continuïtat del treball. Apareix un nou feixisme, segons De Sousa, de caràcter "societal", de manera que no s'enfronta a la democràcia ni al capitalisme; és una nova forma que segrega zones i grups socials, apareix un Estat paral·lel depredador, els poderosos usurpen el poder estatal aplicant un populisme vestit de democratització i es crea la incertesa i el poder financer de l'especulació en els mercats salvatges. De Sousa conclou que el feixisme no és una amenaça: és entre nosaltres. L'autor exigeix un canvi social de redescobriment de la democràcia, demana crear un Estat fort i declara inexistent el paradigma reformista: tot cedeix davant l'exigència de governabilitat. De Sousa recomana estabilitzar entre les classes populars les expectatives que l'Estat va deixar de garantir en perdre el control de la regulació social. S'hi ha d'afegir un projecte polític de refundació democràtica de l'administració pública, fugint de la idea de l'Estat empresari. De Sousa confia en la democratització partint del que denomina tercer sector, o sigui les organitzacions socials que ni són Estat ni són companyies comercials. La visió de De Sousa, posada per escrit fa catorze anys, ens posiciona davant la realitat de la lluita pel control de poder. El que no ens hauríem imaginat és que el feixisme hagi estat més intel·ligent que la democràcia. O és que la democràcia ja estava controlada pel feixisme en acabar la Segona Guerra Mundial i en caure les dictadures dels Estats que avui formen part de la Unió Europea. Qui s'havia de pensar que el feixisme no aniria en els nostres dies contra la democràcia ni contra el capitalisme?. La transformació dels partits polítics en agrupament de clans i nius de conspiració, allunyant les masses en lloc de ser escoles de formació de líders de base i de difusió de la cultura democràtica, és un exemple clar de com la democràcia emergent que succeeix a una dictadura es troba amb dificultats insospitades si no neteja la vida política dels col·laboradors de la dictadura i no es dota de mecanismes per a impedir l'ascens polític de personatges populistes i aprenents de dictador. El feixisme necessita la llibertat i la democràcia per a introduir-se en la societat i apoderar-se de les institucions. Li molesten els drets humans; són l'antídot.