Ser progressista

Creure en la transformació de la societat ja no és l'exclusiva de les forces polítiques que es diuen progressistes. Molt poc cal llegir el manifest electoral de 2010 del Partit Conservador anglès per adonar-se que la proposta guanyadora va ser trencar amb els valors no provats. Ser progressista, explica el professor de la Monfort University Peter King, no vol dir ser anticonservador. Moltes vegades, confonem les polítiques i els progressistes es posicionen per definició contra tot el que proposen els conservadors. Igualment, és habitual veure els conservadors posicionar-se, també per definició, contra tot el que proposen els progressistes. Però molt pocs es preocupen de descobrir els valors i tradicions dels conservadors compatibles amb el progrés. Si entenem per conservadorisme tot allò que és establert, garantit i acceptat, llavors veurem que al territori espanyol les forces polítiques estatals majoritàries, PP i PSOE, les dues, són conservadores. No cal canviar res de les institucions fonamentals, excepte en la reducció de despesa pública i en la reforma de l'administració, per a fer el retorn a un moderat centralisme que comporta buidar de contingut els nacionalismes perifèrics. No hi ha altre diàleg entre els grans grups que es disputen el poder. No hi haurà canvis constitucionals ni de lleis electorals ni de llei de partits ni de reglaments parlamentaris. Els conservadors no faran una teoria de la societat ni canviaran la marxa de l'economia o la redistribució de la riquesa. Però els progressistes tampoc, doncs la seva feina és remar i navegar dins l'espai que els deixa el sector conservador que controla l'economia, el mercat de treball i l'educació, més el propi finançament de les organitzacions polítiques. Existeix una democràcia moderna basada en el compromís que ha fet incerta la forma política europea. El debat està per fer, doncs fins ara els estats amb democràcies ben diferents s'han sumat a un projecte en construcció sense obrir-lo entre els europeus de totes les llengües, cultures i tradicions nacionals. Cal un debat polític profund sobre la construcció de les institucions de la nova Europa. Aquest debat és el mateix que necessita l'Estat espanyol per a explorar les seves possibilitats com a Estat: mantenir el seu estatus actual o fer un canvi i evitar situacions despòtiques que es poden donar si una part important del poble resident al territori actual mostra la seva disconformitat amb el model i estructura institucional actuals sorgits de la transició de 1976. La majoria política actual, però, opinant el que li dicta el poder governant, antiprogressista, contraposa poder a opinió. Ens cal creure en el progressisme europeu i no voler lligar el poble a valors i tradicions antiprogressistes. Ens cal un conservadorisme intel·ligent que sàpiga fer seus nous valors i el compromís de fer una democràcia moderna.