La nova política

Els conservadors espanyols a Andalusia criden a la gent a la rebel·lia i el canvi. Volen sortir de 30 anys de govern socialdemòcrata. L'acusen de frivolitat i corrupció. No queda gaire clar el significat del canvi que demanen els conservadors, però sí que coneixem els pronòstics de la nova política endegada pel mateix partit conservador a nivell estatal. De la crítica passen a l'ambigüitat. Les paraules dels candidats conservadors sonen a cants celestials. Seguim sense conèixer el que pensen i opinen per ells mateixos els centenars de candidats que acompanyen el primer a les llistes electorals. De moment, la ministra senyora Ana Pastor ja s'ha lluït a Brussel·les demanant un corredor ferroviari central que la Unió Europea havia descartat prioritzant el corredor mediterrani. La resposta ha estat contundent: no tiraran enrere acords ja presos i fets públics. La senyora Pastor ha dit alguna cosa parlant de les “regions”, que sembla ser és la nova denominació encunyada pel Govern conservador per a identificar els territoris de les comunitats autònomes. Han despenjat de la Constitució les nacions constituïdes en comunitat autònoma. Ja no les reconeixen. D'altra banda, CDC comença el seu congrés nacional aquest cap de setmana, i parlen de transició nacional, d'avançar pel camí sobiranista. Oriol Pujol, fill de l'Honorable expresident de la Generalitat senyor Jordi Pujol, serà designat nou secretari general del partit, segons diuen tots els mitjans de comunicació. Es dona per suposat que els congressistes el votaran. Deu ser el candidat únic. Ara està de moda que els candidats dins les organitzacions polítiques siguin candidats únics i els actes de proclamació són, com a l'Església, de consagració del càrrec ja ben cuinat i designat. Aquesta manera de fer confirma la tesi de que el que fan els conservadors i els altres és el mateix. Poques diferències en les maneres de fer. Fer candidatures úniques s'interpreta de cara a l'opinió pública com una demostració d'estabilitat i unitat. En els actuals partits, tota temptativa d'oposició és ofegada o silenciada abans dels grans actes, no se li facilita campanya en contra del candidat oficial, excepte que es tracti de prohoms abans situats. Els mitjans de comunicació, en més d'una ocasió, segueixen el joc de l’‘oficialitat’. Tots plegats fan vella abans d'hora la nova política que prometen. Els partits segueixen sent forts per a la ‘família’ que els governa. Però la militància continua sent baixa, menys encara que al sector sindical, doncs la gent que pregunta massa sembla que no interessi, excepte els periodistes que escolten, prenen nota i no pregunten massa. No existeix en la nostra democràcia una veritable escola de líders de base, una formació de consciència democràtica sense exclusions ni discriminacions. Les fundacions constituïdes a l'empara dels partits no compleixen aquesta funció puig que són antenes del mateix partit que les promou. Ara només opinen en política els catedràtics, els dirigents dels partits i els alts càrrecs. El poble, desorganitzat, no té dret a opinar. Per al poble queden els sondeigs, els programes dits de teleescombraria, la ‘Princesa del Pueblo’, els concerts de rock, els partits de futbol, i anar a votar quan el convoquen. La gran diferència amb el passat és que la lluita actual dels treballadors i alguns autònoms per la supervivència i per pagar hipoteques no permet grans moviments ni desperta interès a nivell social com per a destinar temps a la conspiració i a la intriga per a canviar les organitzacions des de dins, ni per a organitzar nous moviments que es proposin substituir tot l'actual entramat de repartiment de poder i blindatge. L'autogestió política i el debat obert s'han quedat a l'armari dels somnis.