La situació de la classe obrera

Ahir dimarts, vaig anar a un acte que havien organitzat al Casal Catòlic de Sant Andreu unes bones persones amb preocupació política, per a explicar el contingut de la reforma laboral disposada per el Partit Popular. Van sortir el tema dels acomiadaments amb indemnització dels 20 dies per any treballat amb un màxim de 12 mesos, el tema del final dels salaris de tramitació, el problema dels convenis col·lectius no renovats, la flexibilitat laboral i un llarg seguit d'explicacions i detalls. Hi van intervenir un sindicalista de Comissions Obreres, el diputat senyor Amorós, d'ERC, i més persones que no recordo. Però el primer punt del debat va ser la intervenció d'un senyor gran que va dir que està jubilat amb una pensió que no li permet arribar a final de mes, que la seva dona té un càncer de mama i que té els seus dos fills a l'atur, sense feina. Va preguntar si s'havien de tornar atracadors o què havien de fer. Una noia va dir que a la seva empresa els treballadors tenien por de fer vaga, doncs els podien acomiadar. Altres no van dir res. Les respostes anaven pel camí de dir que la gent havia d'anar a la manifestació i fer vaga per a demostrar la unitat dels treballadors. L'ambient a la sortida no era pas d'animació. La sala era mig buida. Es tracta, doncs, del que els britànics en diuen una ‘demonstration’, un pols de força amb el Govern. Els sindicats, adormits, surten al carrer i demanen unitat i organització als treballadors. A darrera hora de la tarda, una enquesta d’El País diu que tan sols estan d'acord amb la vaga un 39 per cent. Demà al matí veurem la realitat: si l'enquesta l’ha encertat o si era un globus sonda antivaga. El que és evident és que els treballadors no tenen un sentit clar de pertànyer a una classe oprimida, amb deficients condicions de vida; amb un salari inferior a tots els que es practiquen a Europa, que els porta a la fam i la misèria, amb manca de feina; amb una depressió col·lectiva per la caiguda d'empreses petites i mitjanes per la dependència del mercat interior, per la deslocalització i la fugida de capitals. El que també és clar és que la gent vol recuperar els nivells de benestar perduts i espera les vacances per a descansar encara que sigui a casa. La vida segueix, amb o sense crisi. El món no s'acaba amb una vaga. Dilluns tornarem tots a la feina, parlarem dels partits de futbol i del proper concert de Bob Dylan, o anirem a dinar mig menú o el plat únic que van inventar els alemanys. Esperarem l’apujada de la llum i de l'IVA, que tots sabem que arribarà aviat. Ens ho traurem de sortides i copes, de comprar diaris i d'anar al cinema amb la canalla i la dona; el diari el llegirem al bar o per internet des d’on, també, baixarem pel·lícules, encara que no agradi a les productores. Seguirem mirant les marques blanques al súper.