El ressorgir del moviment obrer

Ho he escrit amb orgull i il·lusió, en record dels meus temps com a enllaç sindical i membre de les candidatures unitàries i democràtiques de treballadors del ram de l'assegurança; en record dels que varem ocupar un dia la sala gran semicircular del Foment del Treball Nacional a la Via Laietana de Barcelona, expulsant i fent marxar els antics del sindicat vertical franquista. Érem uns tres mil treballadors entre els de la sala i els que es manifestaven al carrer. Hi havia unitat, esperit de lluita, sentit de classe. Tots contra l'explotació i la dictadura. Han passat els anys i hem vist com a Itàlia els socialistes votaven amb Berlusconi, com a Grècia els socialistes han permès l'evasió de diners a l'estranger i pensions milionàries; han permès crear un país de funcionaris, no han parat la immigració turca i han ensorrat l'economia del país amb la disbauxa de la despesa i un deute públic impagable. Ara, a l'Estat espanyol, ens preparen uns pressupostos i noves apujades d'impostos mentre ens diuen des del Govern que treballen per recuperar l'economia. Culpen als socialistes de tot el que passa i del que ha de passar encara que no estiguin al Govern. A Catalunya, les crítiques les rep el tripartit i, més encara, el que va ser conseller d'Economia Honorable Antoni Castells. Menys mal que Lehman Brothers no era una empresa catalana... Però avui hem sentit en els informatius que els treballadors que es manifesten per tot el territori de l'Estat parlen de moviment obrer. El moviment obrer està aquí i tots units es posen en marxa. És, de fet, el ressorgiment de la lluita obrera. Els treballadors prenen consciència de la seva situació, dels seus drets i llibertats. Ara, comença de nou el camí per a implantar una democràcia social. Cal recordar als treballadors i als sindicats que la unitat és necessària en temps de dictadura i en temps com els actuals, en els que patim una imposició absoluta del poder polític. Que contraposa la sobirania política a la sobirania laboral. El Govern es creu l'únic dipositari del dret a decidir, no reconeix que el dret a decidir el té sempre el poble. I converteix, des del poder, la Constitució en l'arma que justifica totes les seves decisions. Obliden, com deia Ramón Tamames, el 1980, en la seva Introducción a la Constitución española, que el dret al treball es relaciona amb la previsió d'una polìtica econòmica d'ocupació plena. Ara, en lloc del dret a l'ascens tenim la rutina de l'atur i la visita a les oficines de col·locació. La remuneració suficient que es deriva del dret al treball de l'article 35 de la Constitució s'ha convertit en un salari mínim de 600 euros mensuals que ni permet mantenir les despeses de casa per mal sobreviure i que, en molts casos, ni s'arriba a cobrar, doncs hi ha gent que treballa, amb títol acadèmic, per 300 euros. Tornem a l'entrepà amb sardines. El principi de no discriminació és una farsa: criteris polítics, acció sindical, origen, sexe, filiació política, nepotismes, recomanacions, pressions en la feina, coaccions, exigències antihumanes, esclavatges... són a l’ordre del dia. No interessen els coneixements ni l'experiència. Es vol gent obedient com corders, disposada a firmar el que faci falta: cap escrúpol, cap respecte i cap elegància. Manen els senyorets. Mai ha desaparegut el paternalisme ni l'objectiu de que el creixement, l'ocupació i el benestar quedessin sempre en mans i controlats per la gent que ha de dirigir el país. Mai un treballador podrà dirigir una empresa. No els trobem a les escoles de negocis. La formació que reben els treballadors és per a seguir treballant a les ordres dels empresaris que els contractin per a treure’n profit. El benestar dels treballadors és paper mullat en mans dels empresaris que els volen negar, a més, el dret de vaga. El ressorgiment del moviment obrer és absolutament necessari per construir la democràcia, “malgrés le patron et les gouvernements que veulent les ouvriers rien que pour les produire la richesse que pour eux” (malgrat el patró i els governs, que no volen els obrers per a res més que per a produir riquesa i no per ells mateixos). L'expansió dels drets constitucionals és l'assignatura pendent de la democràcia espanyola. Ho són les manifestacions d'avui, que tant preocupen a ministre i conseller d'Interior i Governació. Però a darrera hora de la tarda es calcula que la vaga l'ha seguit el 77 per cent dels treballadors, encara que a Catalunya diu el senyor Homs que la participació ha estat d’entre un 10 i un 12 per cent. Un èxit, segons els sindicats. Les manifestacions, com a acte de trobada solidària, són l'exercici necessari i el recordatori del que queda per fer. La ponderació i racionalitat dels treballadors, la classe obrera, que no mostra esperit revolucionari sinó reformista de les reformes. Veure policies a Madrid intentant fer comprendre als vaguistes que hi ha gent que no està obligada a fer vaga és un bon començament. La dignitat humana i els drets fonamentals són la base de tot el procés que avui reclamen els treballadors. Fidel Castro i el papa Benet XVI han donat exemple de diàleg també avui. El futur democràtic amb pau social és possible si el diàleg entre la sobirania política i la sobirania laboral es troben. Millor si afegeixen a la trobada els bancs perquè donin crèdit a les empreses. El conflicte social, però, està servit. El Primer de Maig és ben a prop en el temps.