Quin dret d’accés a la informació?

Escoltar a les reunions o a classe llegint pantalles de mòbil és una actitud ben coneguda de molta gent. Abans el mòbil que escoltar. Abans el mòbil que la conversa o el debat. El mòbil és com Google: ens permet trobar la memòria de les coses i ens estalvia haver de pensar. La nova generació de polítics fa el mateix al Parlament. Els mòbils serveixen per a comunicar-se missatges i veure l'estat del temps que tindrem a la sortida de les sessions. Recordem un curiós episodi entre un diputat conservador del Parlament de Catalunya i una fotoperiodista que anava fent fotografies de la sessió, i que va sorprendre el diputat amb el seu mòbil funcionant a la sala de sessions, passant-se missatges crítics amb el seu propi partit, que la fotoperiodista va captar amb el seu aparell fotogràfic. El diputat va ser notícia als mitjans de comunicació, i veure la seva intimitat sorpresa com les seves opinions publicades el va molestar, fins a tal punt que va donar lloc a un debat seriós entre els universitaris d'una facultat de periodisme sobre la moral de reproduir en fotografia captada per teleobjectiu les pantalles de mòbil amb missatges de text durant les sessions parlamentàries. El que en un altre país celebrarien com un èxit de la fotoperiodista difonent una notícia interessantíssima per a l'opiniò pública, va causar malestar a la nostra societat política. Però, com l'incident no va arribar als tribunals, ens varem quedar sense saber el criteri judicial, si hauria primat el dret a la intimitat i el secret del polític sorprès criticant el seu propi partit o si s'hauria considerat d'interès general la fotografia captada de la pantalla del mòbil del diputat en seu parlamentària enviant o rebent missatges polítics.